dilluns, 31 de desembre de 2012

La paraula de l’any

¿Quina és la paraula de l’any? Avui a mitjanit, quan els catalans es felicitin l’any nou  per terra, mòbil i Twitter, n’hi haurà molts que s’ho faran venir bé per incloure independència en els seus bons desitjos. Es produirà aleshores un fet curiós: independència deu ser una de les paraules que més s’ha dit, cridat i escrit durant el 2012 —amb esperança, amb por o ni fu ni fa—, i en canvi no l’hem sentit ni un cop en públic per boca del president Mas. En realitat, com que aquest any ha sigut tan nefast, les paraules i expressions que el defineixen millor són les més incòmodes de dir per part dels que manen. Agafeu pilota de goma, per exemple, un altre sintagma nominal que aquest any ha sortit als titulars: cada vegada que el conseller Felip Puig el feia servir, era per negar-ne l’existència, tot i que la realitat filmada el desmentia. És el mateix cas que Rajoy i la paraula rescat: quan finalment es va atrevir a dir-la, va ser per rebutjar-lo.

A vegades sembla que els nostres governants es malfiïn de les paraules importants, com si el fet de no mencionar-les pogués eliminar el problema que representen. Un cas flagrant és desnonament. Mentre els bancs forçaven els desnonaments que ells mateixos havien sembrat anys enrere amb impunitat, el govern emmudia i va haver de ser la pressió popular —i una llista de suïcidis— qui activés alguna mena de reacció. Però el mal ja estava fet.

També hi ha exemples de paraules que estan tocades d’un doble sentit, segons si vénen del cantó oficial o no. És el cas d’indult, per exemple, que circula amb facilitat quan els jutges perdonen a quatre Mossos condemnats, però en canvi els costa de pronunciar-la quan es tracta del toxicòman rehabilitat David Reboredo. La llista de paraules incòmodes que deixa el 2012 és molt més llarga. Hi haurien de sortir Eurovegas, vaga general, referèndum, privatització, espanyolitzar, canvi climàtic, retallades, monarquia (i el sinònim d’elefant), corrupció... Es veu que quan jugues a Apalabrados, sobretot si és amb l’iPad oficial, donen molts punts.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de desembre del 2012.

dijous, 27 de desembre de 2012

Per què no escolto els tertulians espanyols


Si no és en virtut dels deures contrets amb aquest diari, per escriure aquestes columnes apaïsades he escoltat emissores de ràdio que vostè no tocaria amb un pal. També, sempre que els tertulians espanyols en qüestió no m’il·lustrin sobre la vida de Ramiro de Maeztu, la conquesta de Granada i el Teatro Chino de Manolita Chen.

Com que m’he extraviat una mica, val més tornar a començar, i espero que sabran disculpar-me. Per què no escolto els tertulians espanyols quan tracten els assumptes de Catalunya. Just això és el que intentava expressar, sense prou encert. Quan s’hi posen, desconnecto l’audiòfon. Si aguanto una mica, tard o d’hora m’acaben els quartos i llenço l’audiòfon a la peixera. Com l’altre dia a La noche, un informatiu del canal 24 horas de TVE: la presentadora, Ana Ibáñez, va entrevistar el diputat del Congrés Pere Macias i tot seguit va obrir el torn de preguntes que li havien de fer quatre analistes polítics presents al plató. Abans de res, tots es van afanyar a advertir que els impulsos secessionistes de Catalunya abocarien els catalans a la ruïna, la mort per inanició i el pecat solitari. Que realment els catalans no desitgen la independència, van assegurar experts, coneixedors profunds de la societat catalana. Però a l’hora d’analitzar l’acord entre Convergència i Esquerra per a la governabilitat, un document de divuit fulls, van explicar que no l’havien entès del tot perquè desconeixen el català.

Sé d’un historiador de Segòvia que es creia que “Jo en tinc” volia dir “Yo no tengo”, considerava el pronom feble com una partícula de negació. S’havia llegit les Memòries i les Meditacions de Cambó en l’idioma original i, amb el seu criteri equivocat, potser havia interpretat que Cambó havia dirigit la CNT-FAI durant la Guerra Civil. Cambó i Durruti, colze a colze, col·lectivitzant amb aquella alegria.
 
Enric Gomà, Ara, dijous 27 de desembre del 2012. 

dimecres, 26 de desembre de 2012

Els meus miserables

¿Quina obra és millor, la Lolita de Nabokov o la Lolita de Kubrick? La resposta és òbvia, però per si de cas: en l’absurd debat entre el llibre i la pel·lícula, jo gairebé sempre estic a favor del llibre. Per descomptat que hi ha films que saben fer més atractiva una novel·la, que potser l’acoloreixen amb la tria d’un actor o la recreació d’un ambient, però la novel·la tindrà sempre l’avantatge de ser un camp lliure per a la imaginació del lector. De fet, una adaptació cinematogràfica és abans que res una lectura de la novel·la. Un guionista ha triat per tu el que li sembla més important del llibre; un director ha decidit quina era la millor manera d’explicar-ho. A vegades el resultat és feliç com a obra d’art, però la pel·lícula interpreta l’estil i el contingut del llibre seguint uns criteris que no sempre són els de l’espectador, què hi farem.

Un exemple de novel·la que atreu al cinema és Els miserables, el monument de Victor Hugo que enguany celebra els 150 anys de la primera edició. El 1897, els germans Lumière ja en van filmar una adaptació i d’aleshores ençà se n’han fet tota mena de versions. S’han fet produccions a França, Itàlia, Brasil, Mèxic o el Japó on és un clàssic molt conegut; filmades en dibuixos animats, com a sèrie de televisió, musical o agafant-ne tan sols un episodi concret. La potència narrativa de la novel·la de Victor Hugo ho aguanta tot.

Ara l’adaptació del musical dirigida per Tom Hooper, que s’estrena aquests dies, s’afegeix a la llista amb aires de grandesa. L’èxit als teatres la precedeix i, veient el tràiler, els actors semblen ben triats amb l’excepció de Russell Crowe, que a primera vista no sembla un Javert. L’aniré a veure i segurament m’agradarà, però els meus miserables són uns altres. Fa anys que vaig donar un rostre i un caràcter a Fantine, Gavroche, Cosette, Marius. Fa anys que vaig alçar mentalment el meu París, i res no pot substituir, per exemple, l’emoció del moment en què vaig llegir que Jean Valjean, acorralat per tothom, fugia per les clavegueres de la ciutat, cap l’intestí del Leviatan.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de desembre del 2012.

dilluns, 24 de desembre de 2012

El mussol i el mossèn

Dimecres al vespre caminava pel passeig de Sant Joan i, quan era a l’altura de la Diagonal, el mussol de Rètols Roura em va picar l’ullet. L’ull esquerre de color groc es va tancar dos cops, tic, tic, i després va continuar observant la ciutat amb aquella fixació seva. Era evident que em volia dir alguna cosa, de manera que em vaig aturar al davant de Can Soteras –els cambrers ja preparaven les taules per sopar–, vaig donar un cop d’ull a la rotonda i aleshores em vaig adonar de la novetat: el rostre enlluernat de Verdaguer! Es veu que fa uns mesos l’ajuntament va canviar la il·luminació del conjunt escultòric i ara la seva figura està més enfocada, com si estigués penjat en l’aire.

Com que ens coneixem de fa anys, mossèn Cinto em va explicar que n’està ben tip. Abans l’envoltaven les ombres i li donaven un aire misteriós. Els pocs veïns del barri que s’hi fixaven li deien “el corb”. Ara, en canvi, els focus li ressalten la sotana i el rostre d’home patidor. “Semblo Simeó Estilita enfilat a la columna”, em va dir, “només que ell s’hi va estar 37 anys i jo ja en porto 88. Durant molt de temps he pogut viure amb discreció. Abans comptava els turistes que van de la Pedrera a la Sagrada Família, però a l’estiu n’hi havia tants que em feien rodar el cap. Ara em fixo en el carril bici que va fins a l’Arc de Triomf, ocupat per ciclistes, patinadors, atletes i tot el que vulguis. Abans, si em cansava del soroll dels cotxes, em relaxava mirant el mar. Ara, quan vull veure el mar me l’he d’imaginar, perquè em tapa la vista aquell edifici tan lleig de Gas Natural. Ai, abans que em posessin aquests focus del dimoni ningú em tenia per una persona curiosa, Déu me’n guard”.

Per animar-lo li vaig preguntar pel Nadal. Em va explicar que, malgrat tot, l’enllumenat dels carrers i les cançons repetitives li alegraven el dia, fins al punt que li venien ganes de baixar a passejar per Barcelona. Abans d’acomiadar-me encara em va dir: “He sentit que han inaugurat un  monument dedicat a Churchill... Quins acudits!”. De part de mossèn Cinto i meva, un bon Nadal discret.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de desembre del 2012.

divendres, 21 de desembre de 2012

L'¡Hola! de la cultura catalana

Un any més a l’empresa estan a punt de perpetrar l’amic invisible i, com és natural, vostès estan desorientats, neguitosos, es demanen com se’n sortiran i sospesen que tornar a regalar un consolador procedent del basar El Chino Feliz fa una mica d’angúnia, sobretot perquè el Giménez fa cara de fer-lo servir sovint.

En els últims anys Julià Guillamon munta uns llibres que són ideals per regalar, ho comento perquè pels volts de Nadal sempre va bé que et donin idees. L’últim és La Revolta Poètica 1964-1982 (Galàxia Gutenberg), abans tenim El compromís pop. Els primers anys d’edicions 62 i també L’estil Quaderns Crema. Trenta anys d’edició independent, 1979-2009. Com que sóc dels que troba a faltar una revista del cor en català (funció que fa una mica El convidat d’Albert Om, i aquesta és la seva gràcia), els llibres de Guillamon es converteixen en l’¡Hola! de la cultura catalana.

Quines xolles, el Parcerisas dels anys 70. Com ens hem de veure, la Marçal envoltada de feministes exaltades a la Marina Baixa. La jaqueta del Gimferrer sembla d’El Dique Flotante. Li queden bé aquestes patilles a en Biel Mesquida i el bigoti a en Josep-Ramon Bach. Que xiroi el Comadira a King’s Road. I a la Dolors Oller se la veu molt flamenca. El jersei de coll de cigne del Guillem-Jordi Graells és com el de la meva primera comunió. Al Palol ja se’l veu que rumia El Troiacord.

Per raons d’edat i també d’ignorància, som molts els que no en sabíem gaire res i els llibres de Guillamon ens empenyen a la tafaneria cultural. Mentre aquests joves poetes es revoltaven (amb el detall encisador que J.V. Foix els engegava a fer sonets), mentre Edicions 62 naixia i es gestava Quaderns Crema, l’Elisa, la cuinera de la meva àvia, escoltava adelerada El consultorio de Doña Elena Francis de Radio Peninsular i jo bevia gasosa Geiser. Ben carbònica.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de desembre del 2012.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Oficial, Informal, Demencial


Oficial.
L'endemà del dissabte passat aquest diari va fer-se ressò del comunicat de la Sonia Gumpert, candidata a degana del Col·legi d'Advocats de Madrid –les eleccions tindran lloc el dimarts–, en què afirma que (malgrat el seu cognom de ressonàncies llemosines) no és pas catalana. Cal aclarir això, diu, perquè certs “cercles del poder” han fet córrer rumors que vinculen la seva candidatura “amb Catalunya”. Per si de cas, afegeix, i no cal que ho tradueixi perquè la versió original és immillorable: “...esta candidatura...ni por vecindad de los candidatos, ni por el objetivo de sus finalidades transparentemente proclamadas, ni por sus íntimos sentimientos nacionales, tiene nada que ver con catalanidad alguna.”
Informal.
Com a mínim des de l'època de Pi i Margall, tothom –menys la Carme Chacón– sap que cap català mai no podrà ser president d'Espanya; però ens ha calgut el comunicat de la senyora Gumpert perquè quedi clar que les professions liberals també són vetades als principatins, si més no fora de la seva pròpia vecindad; i que n'hi ha prou amb 'una errónea atribución de catalanidad' (és a dir, una denúncia de no-espanyolitat) per barrar el pas a qualsevol català que vulgui fer-se destacar a l'altiplà. Ara bé, com a bona advocada, la Gumpert s'ha esforçat a veure l'altra cara de la moneda, i per tant afegeix que “aquellos españoles de vecindad catalana que se sienten profundamente españoles y detestan cualquier idea segregacionista, merecen el respeto y el franco acogimiento de aquellos que también se sienten españoles.”
Demencial.
Fins i tot aquesta concessió generosa –els juristes que van redactar les lleis de Nuremburg no haurien anat tan lluny– no ha pogut impedir que el comunicat gumbertí aixequés polseguera als mitjans d'aquest país. De manera que l'advocada s'ha vist obligada a publicar uns aclariments posteriors en què declara, entre d'altres coses: “Siento mucho cariño por mis compatriotas catalanes.” Ai, senyora Gumbert! Que no veu que segons el que vostè mateixa ens havia assegurat en el seu propi comunicat, compartir pàtria amb els catalans significa –per fer servir una expressió que devien conèixer els seus avantpassats llunyans– que ja ha begut oli? Em sap greu, ja que a molta gent ens hauria fet il·lusió tenir una degana de la ceba fent de talp al Col·legi d'Advocats de Madrid.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/12/2012

Pasta, Llet, Femta


Pasta.
Fa 40 i escaig anys que –per aquestes dates– sento la queixa estacional “Nadal s'ha tornat més consumista que mai” (o paraules semblants) en boca de gairebé tothom. La gent ho deia cada any a Londres i quan vaig venir a viure aquí vaig descobrir que la gent també ho diu cada any a Barcelona. I ara que la crisi ha assegurat que els comerços catalans romandran oberts al llarg de la temporada nadalenca sencera, és de suposar que es tornarà a sentir, potser amb més freqüència i tot. .
Llet.
Ara bé, segons quines persones –al món anglòfon, si més no– han decidit celebrar els dies anteriors a Nadal d'una manera gens comercial i més aviat excèntrica. Per exemple, al Regne Unit, a principis d'aquest mes, alguns estudiants van començar a vessar litres de llet per damunt dels propis caps en llocs públics i penjar-ne fotos i vídeos a la xarxa: una pràctica anomenada 'milking', que ara mateix s'està estenent –Déu sabrà per què– arreu del país.
Femta.
Encara més estranya és la tendència creixent dels compradors de roba de marca als Estats Units a deixar les seves deposicions a les botigues que freqüenten justament durant aquesta època. Segons el web The Raw Story, els dependents ja s'estan cansant de trobar excrements humans als emprovadors. Un costum escatològic que té certs trets en comú amb l'última provocació del presentador de televisió ultradretà Glenn Beck, també als Estats Units, que fa ben poc, al seu xou, va submergir una efígie de Barack Obama en el que Beck va afirmar que era un pot ple de “pipí”. Mentre ho feia, va declarar que es tractava d'un acte “artístic”, en una referència clara a una exposició actual a Nova York de l'obra d'Andres Serrano, conegut per haver fotografiat, ja fa anys, diverses imatges icòniques submergides en líquids diversos, com ara la llet o –en el cas d'un crucifix– l'orina. Arran d'aquesta última foto, Serrano (un cristià confés) ha dit que volia remarcar la humanitat de Jesucrist. Que ho hagi aconseguit o no continua sent matèria de controvèrsia, però sí que és impossible de dubtar de la humanitat dels 'milkers' britànics i menys de la dels caganers als emprovadors nord-americans i encara menys de la del senyor Beck. Tal com va sentenciar Stanley Kubrick amb una frase que s'ha fet famosa: “L'home no és sinó la baula perduda entre el simi primitiu i l'ésser civilitzat”.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/12/2012

Montoro i les llistes

Divendres passat, el ministre Cristóbal Montoro va anunciar que potser publicarà una llista amb els noms dels que no paguen la Seguretat Social o defrauden a Hisenda. La mesura arriba perquè la famosa amnistia fiscal, aquella que havia de recuperar milers de milions d’euros submergits, ha sigut un fracàs: calculaven que en reflotarien 2.500 i s’han quedat a la meitat, i encara gràcies. El govern es pensava que, perdonant-los la condemna, els milionaris espanyols farien cua a Hisenda per confessar els diners negres, però per confessar-se i obtenir el perdó ja van a missa cada diumenge. A més, com sabem després de la detenció de Díaz Ferrán, els lingots d’or s’han de guardar a casa: van molt bé per falcar les portes quan hi ha corrent d’aire.

Tampoc no ens pensem que Montoro s’hagi convertit d’un dia per l’altre en un Julian Assange. De moment les seves amenaces entren en la categoria de catxa en una timba de pòquer. Es veu que hi ha una Llei Tributària que oh casualitat no li permet revelar dades i, a més, Hisenda tot just “està estudiant” canviar la normativa, és a dir que res de res. Posats a fer llistes, a Montoro li convindria més actuar com alguns länder alemanys i furgar en els llegendaris dipòsits de diners no declarats a Suïssa. Corre per Europa més d’un informàtic que, a canvi d’una quantitat considerable de diners, ven discos compactes amb la informació secreta dels comptes suïssos. Fa uns mesos, per exemple, l’estat de Renània-Westfàlia va comprar aquesta informació per tres milions i mig d’euros i ja n’ha recaptat més de 2.900. Negoci rodó i tots contents. És cert que l’operació té un punt il·legal, perquè es paga per la feina d’algú que ha robat dades, però feta la trampa, feta la llei, i al capdavall qui queda retratat és el govern suís i la seva impunitat a l’hora de protegir les fortunes soterrades. Vinga, senyor Montoro, atreveixi’s, faci com els alemanys i inverteixi aquests milions d’euros recaptats amb l’amnistia fiscal; compri informació sobre els espanyols que evadeixen diners a Suïssa. Hisenda som tots (uns més que altres, esclar, però vaja).

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de desembre del 2012.

dissabte, 15 de desembre de 2012

On dormen les limusines

Comença la pel·lícula. Un home ben vestit i poderós entra en una limusina. A partir d’aleshores inicia un viatge que el porta per una gran ciutat —París, Nova York, demaneu—, es va reunint amb diverses persones i ja no s’atura fins que arriba al fons de la nit, moment en què abandona el cotxe i descobrim on van a dormir les limusines. S’acaba la pel·lícula. Aquest és, simplificant molt, l’escenari principal de dues de les històries que surten a totes les llistes del millor cinema del 2012: Cosmópolis, de David Cronenberg, i Holy Motors, de Leos Carax. ¿Per què aquesta coincidència en la limusina? Cronenberg adapta una novel·la crepuscular de Don Delillo i Carax escriu una història original i excèntrica, però en tots dos casos hi ha un joc entre el que és privat i el que és públic. L’interior d’una limusina se separa del món amb uns vidres foscos i és tan ampli com una habitació d’hotel, una oficina, un camerino o un armari per guardar trastos.

Més enllà del cotxàs de luxe, la idea que persegueixen totes dues pel·lícules és semblant, però s’hi acosten per camins gairebé antagònics. A Cosmópolis, el protagonista surt poc a l’exterior. Quiet dins aquella mena de taüt en marxa, encallat en el trànsit dens i les manifestacions antisistema, el seu caràcter especulatiu es reflecteix en la gent que el visita i li omple el dia: la seva dona, l’amant, un analista financer, un metge que li fa un examen prostàtic... La cara de l’actor Robert Pattinson és angulosa i freda, immutable. En canvi, la cara de Denis Lavant a Holy Motors és boteruda i canvia constantment: es maquilla, s’omple d’arrugues, xacres i cicatrius, perquè tan aviat és un avi com una rodamón, un pare de família, un boig o un assassí a sou. La limusina corre per la ciutat i, quan s’atura, l’escup a la realitat, a omplir la vida dels altres. Fa més de 150 anys, Walt Whitman escrivia un vers feliç: “Sóc immens, continc multituds”. Avui, en l’era digital, l’home es dissol en l’individualisme i les seves emocions s’han convertit en un negoci que cotitza a borsa.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de desembre del 2012.

dijous, 13 de desembre de 2012

Bon dia tinguin, sóc la reina d'Anglaterra

Es suïcida una infermera i tothom, a l’acte, denuncia allò que es coneix com broma de telèfon i que sovint comporta suplantació de personalitat, que és el que succeeix quan algú imita la veu d’Otto von Bismarck. No hi fa res que Bismarck morís el 1898, el teu interlocutor no té perquè saber-ho (a l’escola potser va triar expressió corporal en comptes d’història d’Europa). Imitar Bismarck no és senzill, la seva veu no es coneix gaire. És semblant a imitar Luis de Góngora per telèfon. Per més que ho intentes, costa molt. Fàcilment la veu se te’n va cap a la gargallosa i esquerdada de Quevedo, l’interlocutor se n’adona i pregunta picallós: “Es pot saber amb qui parlo? Amb Góngora o amb Quevedo?”.
 
El cas és el següent: la infermera anglesa que va atendre la trucada d’un locutor d’una ràdio australiana que es feia passar per la reina d’Anglaterra, es va suïcidar posteriorment. El periodista imitador volia saber tafaneries de la duquessa de Cambridge, dita Caterina, i es va assabentar que Sa Altesa Reial (o Sa Gràcia Ducal o Sa Altesa Dúctil, encara no domino els tractaments) havia passat una bona nit. No gaire més que això. A partir d’aquest suïcidi, s’han revifat els grans debats sobre els límits del periodisme, com n’hi ha tot sovint sobre els límits de l’humor, els límits de l’ètica i els límits de la paella valenciana.
 
Després d’un suïcidi, és normal que familiars i amics se sentin commocionats i tinguin sentiments de culpa. Però no cal que els compartim tota la societat, perquè no sabem exactament què ha provocat la mort. És molt probable que el suïcidat fos algú afectat per transtorns mentals greus. Quan un cònjuge anuncia que es vol divorciar, de vegades l’abandonat es mata o bé ho intenta, per desesperació o ràbia. És espantós, i els dono el meu condol. Ara, no per això suspendrem la llei del divorci. 
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de desembre del 2012.
 

dilluns, 10 de desembre de 2012

Aquí no dimiteix ningú

© La Gamba Negra
Avui volia escriure el típic article queixant-me que aquí no dimiteix ningú, que la impunitat per mentir i tergiversar és total, etcètera, però he decidit que això ja ho sabem i no val la pena repetir-ho. En el nostre passat hi ha una pila de càrrecs públics que feien trampes —a Catalunya i a Espanya, de tots els partits— i després, un cop els van descobrir, tot era fer-se els ofesos i disfressar la realitat amb tàctiques de partit i conxorxes dels rivals. A vegades és com si la vida política es regís per un codi moral diferent, sense memòria. La prova n’és aquest present cada dia més bufonesc. Agafem la setmana passada, per exemple: un ministre d’Educació espanyol proposa lleis escolars que farien feliç a Franco, un alcalde socialista és investigat per presumpte tràfic d’influències i, mentrestant, les fundacions dels partits polítics es repartiran prop d’un milió d’euros de diners públics (més de la meitat són per a la FAES d’Aznar, potser perquè el seu laboratori d’idees ha d’inventar moltes excuses per a Rajoy).

Entre els nous casos que exigirien alguna dimissió hi ha l’afer de l’informe que va publicar El Mundo un mes enrere, sobre els possibles comptes a Suïssa d’Artur Mas i Jordi Pujol. Ara el comissari en cap de la policia ha negat que ells redactessin cap esborrany, però el ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz es fa l’orni i amb ell tots els polítics que a la campanya electoral van utilitzar el rumor per buscar vots. Esclar que aquí n’hi ha per a tothom: la mateixa justícia que reclamen Mas i Pujol, ara l’haurien d’aplicar al seu partit i fer plegar Felip Puig, el conseller d’Interior. La corda de mentides i contradiccions que ha anant trenant al voltant de l’actuació dels Mossos el 14-N, sobretot pel que fa al llançament de projectils, és fabulosa. El director general de la policia catalana també va haver de sortir a desmentir-lo. Pensant-ho bé, uns i altres podrien intercanviar cromos: dimiteix Fernández-Díaz i, a canvi, dimiteix Felip Puig. Seria una manera de reviure els vells acords entre CiU i PP.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de desembre del 2012.

divendres, 7 de desembre de 2012

Cocou?

A Arenys de Munt trobo que la canalla fa cocous. El terme, d’origen onomatopeic, barreja el cloqueig de la gallina amb l’ou. Els diccionaris en recullen dos sentits: un ou en llenguatge infantil i un bolet com el reig quan comença a sortir, rodó i blanc com un ou. L’Alcover-Moll situa l’ús ovoïdal al Camp de Tarragona i afegeix que a Mallorca també pot voler dir una persona molt consentida: “missèr de cocou”. Pel que fa al bolet, en recull un exemple de Llofriu. A Arenys sobreviu un altre ús. Els cocous arenyencs són castells d‘arena com els que fan els nens a la riera no asfaltada que caracteritza la vila espriuana. Hagi plogut o no, el terrer de la riera permet fer pastetes i els nens arenyencs s’hi apliquen amb fruïció per fer els seus cocous ensorrats. Ensorrar-se, a Arenys de Munt, no és pas sinònim d’enfonsar-se. Vol dir omplir-se de sorra, embrutar-se amb el sauló de la riera. Els arenyencs associen molts altres mots a la seva artèria: els mòts (marges per evitar que l’aigua dels rials sobreïxi), els rials (les rieres petites que desemboquen a la principal), les posts (fustes que impedeixen que l’aigua entri per les portes), els alocs (tanques d’arbust), les passeres (per travessar) o el caixó (pas d’aigua subterrani). A Arenys no els calen palmeres per tenir cocous.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura. 7/12/12

dimecres, 5 de desembre de 2012

A l’infern de dos en dos

Dilluns passat, ara fa vuit dies, em va telefonar una enquestadora. Em va demanar si tenia cinc minuts i va començar a fer preguntes sobre l’administració catalana: si estava content amb la gestió de la Generalitat, si em semblava un govern prou democràtic, quin partit havia votat... En una pausa, vaig voler saber qui havia encarregat l’enquesta i només em va dir el nom d’una empresa. No havien passat ni 24 hores de les eleccions, les urnes encara treien fum, i algú provava d’entendre per què els catalans havien votat de manera tan poc previsible. Vaig pensar: “Això és cosa de Convergència i Unió, que abans de decidir res vol saber qui els va votar i sobretot qui no els va votar”. Després, però, l'ambigüitat d'algunes preguntes em va fer entendre que podia ser cosa de qualsevol partit. Fins i tot podia ser que la mateixa empresa investigués per què els seus mètodes ja no són fiables.

El cert és que aquestes eleccions també seran les del desprestigi de les enquestes. I dels tertulians. Les previsions han fallat de manera flagrant, començant per l’enquesta de TV-3 sobre intenció de vot a peu d’urna, i ens han fet perdre molt de temps a tots. De cara al futur se la podrien estalviar. De manera semblant, també eren errades les anàlisis i prediccions que els tertulians de ràdio i articulistes polítics han defensat durant els últims tres mesos, a vegades amb una suficiència i una seguretat que ara els ridiculitza. Aquests dies més d’un tertulià ha admès que caldria fer autocrítica i veure per què els seus pronòstics han sigut tan desencertats. Jo els puc ajudar. Han fallat perquè viuen massa a prop dels polítics, en un cercle tancat que es retroalimenta, lluny del carrer. Han fallat perquè sovint fan de caixa de ressonància d’una tendència política pròpia o del mitjà en què treballen i, en lloc d’analitzar, adoctrinen. Han fallat perquè no han entès que molts catalans van anar a votar per raons que no són estrictament polítiques, sinó de supervivència econòmica. Com diu un refrany que m’acabo d’inventar: tertulians i enquestadors, a l’infern de dos en dos.

Jordi Puntí, El Periódico, 3 de desembre del 2012.

Per a tu no passen els anys

 Sé que no hauria d’escriure el que ve tot seguit. Que només em comportarà comentaris electrònics desagradables, signats per lectores sulfurades sota noms com ara Hora Violeta, Clitoridiana o Castració Química del Bages. No obstant, és el meu caràcter, com va dir l’escorpí quan el van trobar transvestit de libèl·lula a altes hores de la nit a la Bodega Bohèmia (he variat una mica la faula per fer-la més alegre).
 
Només encetar l’entrevista a El matí de Catalunya Ràdio arran de la seva última novel·la, El tango de la guardia vieja, Arturo Pérez-Reverte va comentar, com aquell qui diu una dada exacta com la llei de Lavoisier, que les dones eren més intel·ligents que els homes. Davant d’aquesta idea amable i benintencionada que no compromet a res, tothom assenteix complagut, com quan es balla el rigodon. En el fons, busca il·lusòriament rescabalar les dones de tots els segles d’opressió en què han viscut relegades. I a la pràctica és un simple premi de consolació, prou enganyós. Seria com defensar que els esclaus africans tenien un quoficient intel·lectual altíssim a més a més de grans aptituds per a l’escultura neoclàssica (entre Canova i Damià Campeny).
 
Com que l’objectiu clau és afalagar a qualsevol preu, també es podria lloar la intel·ligència superior dels gallecs, els dentistes, els camioners, els quecs, els alpinistes, els guenyos, els votants del PSC, els rentacotxes, els pensionistes i els guàrdies civils de Trànsit (sembla que el xarol del tricorni estimula l’associació d’idees, sobretot la d’infracció amb la de multa). Ja no vindria d’aquí. Ningú no gosaria desmentir-ho, com ningú no posa en dubte aquesta hipotètica intel·ligència femenina, tan suprema. A les més ingènues els alegra el dia (igual que una oferta del Caprabo) i les més intel·ligents callen discretes. Saben que és només una galanteria innòcua.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 5 de desembre del 2012.

dimarts, 4 de desembre de 2012

L'entusiasme vomitiu

Els mamífers humans vivim moltes menes d’entusiasme i no totes són contagioses. Si ens atenim a l’origen etimològic, l’entusiasme (sinònim d’èxtasi) es relaciona amb altres mots grecs que remeten a la divinitat (théos). L’adhesió més fervorosa sempre és fruit de l’entusiasme, però aquest impuls lluminós pot venir d’un seguit de raons o resultar tan inexplicable que sembla d’inspiració divina. Per això convé analitzar amb cura la procedència dels entusiasmes col·lectius a partir dels individus. Han tingut l’ocasió de veure l’últim espot publicitari dels magatzems Leroy Merlin? Hi surt una pobra reportera plantada al mig de l’aparcament d’aquesta gran superfície. Intenta entrevistar un presumpte comprador en un entorn de gran nerviosisme. La reportera també està inquieta. Posa cara de La guerra dels móns i reté amb preguntes absurdes el seu entrevistat fins que arriben uns camions que anuncien les ofertes de la gran superfície. L’interlocutor, pres d’un entusiasme gairebé cardíac per la possibiltat de comprar algun d’aquells productes, la deixa amb el micro a la boca i fuig esperitat. El dramatisme d’estar per casa que respira tot plegat es fonamenta en l’absurda convenció del comprador privilegiat. Un comprador a qui les circumstàncies atorguen el privilegi d’arribar abans que els altres i, per tant, fer unes compres fabuloses a preus immillorables. Tant se val que aquesta convenció no resisteixi ni cinc minuts d’anàlisi. La nova febre de l’or en versió bricolatge dóna peu a un intent barroer de complicitat amb l’espectador: “Ho veus? Tu també pots fer-ho! No ets cap enze! Hi pots arribar a temps!” És el mateix ressort que intenten activar els ideòlegs d’algunes falques radiofòniques d’aquest mateix to entusiasta. Un anunci de cotxes, per exemple, en el qual el locutor professional que en teoria està enregistrant l’anunci abandona l’estudi precipitadament en constatar les espectaculars condicions econòmiques de l’anunci que li fan llegir. La seqüència és ridícula: en fa una primera lectura, l’hi fan repetir, s’adona de les condicions que està radiant i, a mitja lectura, abandona el text i l’estudi de gravació, per no quedar-se sense el cotxe que anuncia. Tot plegat, d’un entusiasme francament vomitiu. 

Aquesta crítica se centraria en els creadors d’aquests anuncis si no fos que, abans, algunes marques han aconseguit suscitar una adhesió irracional més vomitiva encara. Algú que ho hagi fet em pot explicar què l’ha impulsat a fer una cua d’hores davant d’una botiga Apple per poder comprar un dispositiu electrònic el dia que surt al mercat?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/12/12

dilluns, 3 de desembre de 2012

El Gran Recapte


Abans quan la Sònia li deia al Javi 'Avui vaig al banc', volia dir que anava a ingressar un taló o a treure diners. Si havia de retirar quartos del compte comú sempre l'hi comentava. Abans en deien 'el compte comú', perquè cadascú tenia també el seu racó. Ara ho tenen tot en un sol compte, a la Caixa. S'han fos els estalvis.

Ara quan diu 'vaig al banc', la Sònia vol dir una altra cosa. Fa tres mesos que va un cop per setmana al banc dels aliments. No diu mai 'Vaig al banc dels aliments'. Diu 'vaig al banc' i prou. Des que van tancar la merceria on treballava (no podia pagar el lloguer del local) fa feines de cosidora per encàrrec, però no és prou per arribar a final de mes. Al Javi (aparellador) se li va acabar l'atur fa nou mesos, i no aixeca el cap. El nen encara va a l'institut i tampoc no treballa.


Per sort, no han de pagar cap hipoteca. Viuen al pis de la seva mare, al carrer Indústria. I quan diu 'vaig al banc', la seva mare ni s'immuta. Si digués 'Vaig al banc dels aliments' potser se li eriçarien les orelles. Però pobra dona ja no s'adona de res. Fa uns dies que li compra uns bolquers més barats i tampoc se li ha queixat.


La setmana passada el president de l'escala va convocar una reunió de veïns amb un ordre del dia delicat. Fa quinze anys que no pinten l'escala i les parets cauen  a trossos. Fa cinc anys es van haver de rascar la butxaca per posar l'ascensor a la finca i les dues vídues de l'escala encara se'n recorden. Aleshores el Javi treballava en un despatx d'aquitectes i tenia la cartera ben encebada. Si van posar l'ascensor va ser per ell i pel president, que van convèncer els veïns casa per casa. Les dues velles es van haver d'empassar l'ascensor.


Però avui la reunió de veïns serà molt diferent. S'haurà d'encarar amb el president. Dir públicament que no té un duro per pagar. Ja ha quedat amb la vídua del primer primera que la recolliran per anar a l'administrador de finques. "Sobretot, a la reunió no t'alteris ni et posis nerviós", li ha dit la Sònia aquest matí mentre li tallava els cabells. Al principi s'hi resistia, però ara el relaxa que la Sònia li talli els cabells. Fa nou mesos que ni ell ni el nen no van al barber. La Sònia tampoc va a la pelu. Li fa la Rosaura, la veïna del tercer segona.
Primer només eren serrells. Ara és l'hora de parar el clatell.

La vídua de l'entresol no anirà a la reunió. Llàstima, perquè la dona té una llengua viperina i li hauria fet costat. "El president ara s'ha ficat entre cella i cella pintar l'escala perquè vol vendre's el pis i no se'n surt. Diu que la gent li cau l'ànima als peus només entrar a la finca. Potser sí. Ja s'ho farà", li ha dit la vella.


A les set passen a recollir la vídua del primer primera per anar a la reunió. La vella s'ha pintat una mica. La Sònia, també. La vídua marca el pas i no corren gaire. Ja va bé així. Si són massa puntuals arribaran a la primera convocatòria i no té ganes de trobar-se cara a cara amb el president.


La reunió comença a quarts de vuit, amb mal peu. L'administrador es treu un excel d'una carpeta, i recita la llista de morosos. Ara ja és públic i notori: El senyor Javi Moreno fa sis mesos que no paga les quotes trimestrals. No és l'únic. N'hi ha dos més. El de l'àtic també s'ha penjat, de fet fa setmanes que ningú no l'ha vist per l'escala. I la vídua de l'entresol, que s'ha quedat a casa, ara s'entén, perquè ja fa un any que no paga.


Sense fer més retrets, l'administrador posa sobre la taula tres pressupostos de tres empreses diferents. El més barat puja a quinze mil.


-Quinze mil euros? -s'exclama el Javi-. Això és una barbaritat.


-Si en trobes un de més econòmic, ensenya-me'l! I si no t'agrada com ho fem, et cedeixo el lloc de president. Per mi millor, menys maldecaps.


-Voleu dir que és el moment de pintar l'escala, ara? Amb la que està caient.


-Això ja es va decidir a l'última reunió, Javi -diu el President-. Si tu no vas venir no és el nostre problema. Escolta bé el que et diré ara, amb les quotes pendents de cobrar en tindríem prou per passar tres capes de pintura -diu el President.


-En efecte -remata l'administrador-. La veritat és que amb les projeccions de totes les quotes fins al final de l'exercici, surten bé els números.


-Si tothom hagués pagat, tancaríem aquest trimestre amb superàvit -recalca el presi, mirant-lo fixament als ulls.


El Javi no suporta la insinuació i està a punt d'encendre's, però la Sònia li reté el braç abans que es pugui aixecar de la cadira. De sobte sent que tota aquesta reunió és un estratagema per humiliar-lo davant dels altres veïns. Del paio de l'àtic o d'una vídua es podia esperar tot, però d'ell no. Ningú no sap que les passen magres. Fa mesos que ell i la Sònia han deixat de comprar al súper que tenen sota a casa. Ara van a un Lidl que queda a quatre travessies. El Javi procura sortir cada matí al carrer ben dutxat i planxat, com quan anava a treballar, i encara circula pel barri amb el mateix cotxe. Ara l'aparca al carrer, això sí, però no li dóna la gana de plànyer-se.


Enrabiat, el Javi s'aixeca i surt de la reunió sense votar cap pressupost. La Sònia es queda clavada a la cadira. Encara li queda una engruna de dignitat. Quan s'aixeca la sessió, s'ensorra i els ho explica tot. Des que no tenen internet, el nen no para mai per casa. Fa tres mesos que no paguen la llum i ja els han avisat que d'aquí a quatre dies els tallaran el subministrament. La Sònia ja ha anat al Lidl a comprar espelmes. I quan explica que ara mateix fan equilibris amb la pensió de la seva mare, es desmunta del tot: "Sort en tenim del banc dels aliments, però el dia que l'àvia ens falti, no sé pas què farem", diu la Sònia plorant a llàgrima viva, el rímel que li regalima galta avall. El president i l'administrador escolten drets, sense saber què dir, amb una pietat que sembla sincera.


L'endemà és divendres i els tallen el subministrament d'electricitat. "Se n'ha anat la llum", diu l'àvia. Com que la cuina és de vitroceràmica, han de cuinar amb el fogonet de càmping gas.


El Javi es posa el davantal per fer el sopar. Avui tenen dos ous i es podrien partir una truita.


-Deixa, deixa -li diu la Sònia-, ja la faré jo, que tu sempre hi tires massa oli.


En tot aqust temps és el primer cop que la seva dona li etziba un retret així, amb aquest to. Sent que va perdent el control. Havent sopat, truquen a la porta. 'Quines hores de trucar', diu l'àvia. Són quarts de deu de la nit, però tot està tan fosc, que sembla més tard. El Javi agafa l'espelma i s'arriba fins a l'entrada. Abans d'obrir, mira per l'ull de la porta. A l'escala hi ha llum, i hi veu el president.


Què deu voler? La Sònia i el Javi xiuxiuegen.


-Potser es vol disculpar. Obre -diu la Sònia- És bona gent.


Hi ha un estira-i-arronsa, però ara ja mana ella, i es farà el que ella digui. El Javi obre la porta, però el llum de l'escala ja s'ha apagat i el president s'ha esvanit escales amunt. Al peu de la porta els hi ha deixat una caixa de cartró amb unes bosses del súper de baix, plenes de paquets de pasta i arròs, llegums, i una ampolla d'oli d'oliva. També els hi han posat una llauna d'espàrrecs, olives, galetes. Ara que es pensaven que aquest any tampoc no tindrien panera de Nadal, la Sònia treu entre les bosses una rajola de xocolata negra, que tant li agrada al nen.



Bernat Puigtobella.  Núvol, 1 de desembre de 2012

Imputaràs arbustos

El dimecres passat, en plena ressaca electoral, tots els diaris van anar plens de l'operació Mercuri. Una quarentena de registres policials en empreses i seus municipals de Sabadell que es van saldar amb una dotzena de detinguts i vint-i-sis imputats, entre els quals el més destacat és l'alcalde Manuel Bustos. Aquí a La Vanguardia, a banda de la gran cobertura periodística que el diari oferia sobre el cas, es va donar un fet excepcional que ha pertorbat la meva pau des d'aleshores, entre altres coses perquè hi estic implicat. A mig matí l'estudiant de periodisme a la UAB Jordi Dotras em va dir en un tuit (@jdotras) que els meus mots encreuats número 8117 passarien a la història per profètics. Hi adjuntava una foto de la pàgina salmó corresponent, en la qual es veu  mitja graella i la columna dreta de les definicions. Dos traços de retolador vermell ressalten les dues definicions que tanquen el bloc d'horitzontals i el de verticals. Horitzontals 14 acaba amb bustos. Verticals 14 amb imputaràs. “Bustos-Imputaràs” als mots encreuats del dimecres 28 de novembre! En el primer cas, la definició completa és arbustos (i la resposta, saücs), però el salt de línia provoca automàticament la partició sil·làbica: ar-/ bustos. Els asseguro que l'efecte profètic és inquietant. Si volen veure la foto, la trobaran a mariusserra.net/noticies

La notícia em va alarmar. Juro pel quadret negre que tapava l'ull dret del Tísner que no sabia res de l'operació Mercuri i també declino categòricament qualsevol responsabilitat sobre els guions de la sèrie nord-americana Rubikon, en la qual els protagonistes es passen mitja vida xifrant i desxifrant missatges secrets als mots encreuats del The New York Times. És clar que potser tinc súperpoders endevinatoris i no me n'havia adonat. Per molt menys que això el periodista Michael Drosnin va escriure cinc llibres sobre els presumptes codis bíblics i es va muntar un pessebre oracular de cinc estrelles. La imputació dels arbustos em fa mirar les últimes paraules dels mots encreuats que ja tinc fets a veure si, sense voler, ofereixo alguna clau de futur al desconcertat col·lectiu d'analistes polítics que proven d'explicar-nos el laberint català. Una estranya sensació de servei públic m'envaeix quan veig que ahir (8121), les horitzontals acabaven amb les cinc lletres de nació (al mot inclinació) i les verticals amb la definició inequívoca: "Al final del camí de no retorn". Glups. Avui (8122) l'últim mot d'horitzontals és històries i el de verticals repetires. Què? I el dijous, dia de la Constitució, la parella final serà casa pairal (resposta: mas) i també. De vegades m'encantaria saber-me interpretar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/12/12

 

diumenge, 2 de desembre de 2012

From The Ashes


With our hands on our hearts, we'd have to admit that good Catalan language films have been frost-thin on the ground during the 30-odd dictatorship-free years that have made it possible for them to be made once more. Indeed, the ones that you could screen before an international audience without trying to sneak out in embarassment before the lights came back on could be counted on the fingers of, say, three hands. (Among those that cut the mustard we might include, for example, Costa Brava, Pa negre, and La plaça del Diamant). So when a new film comes along that doesn't put an artistic foot wrong it's surely a cause for celebration, especially once the initial incredulity has worn off. This has to be the case of Joel Joan and Sergi Laras' Fènix 11·23, which, aside from being well acted and directed, avoids the pitfalls or even pratfalls to which its partially political subject matter could have made it prone. Fènix relates the true story of Èric Bertran, a 14 year old who, in 2004, sent an email to a branch of the Dia supermarket chain in his home town of Lloret de Mar, asking them to use Catalan on their labels and threatening them with some follow-up emails if they didn't. He signed off as 'The Army of the Phoenix', a Harry Potter-inspired name for the eensy-weensy linguistic pressure group formed by him and three teenage friends. The manager complained to the (Spanish) police who duly sent a fully-armed anti-terrorist squad down from Madrid which ransacked the Bertran home, and later ordered Èric to the Spanish capital, where he was sentenced to eight years of borstal. Only when the store manager withdrew the charges (after a Catalonia-wide protest campaign) did the prosecution back down and let Èric – who by now was in psychiatric treatment and on a course of ansiolitics and anti-depressives - off the hook. The film, fortunately, keeps itself free of propagandistic cheapness, and concentrates on the personal implications (much is made, for example, of Èric's difficult relationship with his angrily unsympathetic father) and on the objectively comic absurdity of the situation, leaving spectators to draw their own conclusions about the peculiar nature of Spanish democracy today. In short, if you want to see at least one film over the Christmas period, you could do a lot worse than choose this true life mixture of suspense, drama, comedy and outrage featuring Bertran, Èric Bertran.

Matthew Tree, Catalonia Today, desembre de 2012

Entradas populares

Compartir