Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2013

Passejant per la Mitja Rambla Catalunya

Imatge
Passejava l’altra tarda per la barcelonina rambla Catalunya tot escoltant amb el transistor a cau d’orella (un Sony model ICF-S10MK2) La tribu de Catalunya Ràdio, en concret Lluís Permanyer (tothom dret), que dissertava amb l’erudició de costum sobre el barraquisme. Baixava pel mig de la rambla mentre assentia amb el cap i repicava el dit índex damunt d’una taula imaginària, tot donant la raó a Permanyer quan explicava que el barraquisme del Carmel, de Montjuïc, de Santa Gemma, de la Perona, va desaparèixer anys enrere i que Barcelona és avui una ciutat sense barriades de barraques. Però el que distingien els meus ulls en aquells instants desmentia de ple l’afirmació permanyeriana. Al passeig central de la rambla Catalunya, baixant a mà dreta, encara s’hi poden trobar un seguit de barraques arrenglerades, d’aspecte més o menys deplorable. Totes elles són construccions precàries, aixecades amb materials febles (sostres i parets de plàstic o lona en lloc de la uralita tradicional), en t…

I tu, de quin país ets?

Un familiar meu que vol restar en l'anonimat regenta, des de fa dècades, una botiga d'alimentació especialitzada en una capital de comarca. Productes de la terra, saludables i de qualitat. Ara el pes del negoci ja el porta la segona generació, però ell encara obre l'establiment ben d'hora cada matí, per fer una fornada de pa, i també s'hi acosta a última hora de la tarda, per tancar. Com que el seu fill i la jove tenen canalla petita, s'organitzen. Fa poc, davant per davant del seu negoci, han obert una botiga de queviures, d'aquelles que la parla col·loquial anomena un paqui. En aquest cas, no la regenta gent d'origen paquistanès sinó xinès, però igualment fan més hores que un rellotge. El dia que van obrir, els nouvinguts van anar educadament a presentar-se a la botiga del meu familiar i li van regalar un tros de pizza. Fora d'això, em diu, gairebé no han tingut cap més contacte. Bon dia, bona tarda, hola i adéu. Però l'altre dia, aprofitant q…

La guerra invisible

Imatge
Qui hagi vist Zero Dark Thirty, la pel·lícula de Kathryn Bigelow que narra la recerca, captura i mort de Bin Laden per part de l’exèrcit d’Estats Units, recordarà una escena rellevant del film. Hi ha vuit alts càrrecs del govern i l’exèrcit, tots homes encorbatats, que es miren un mapa del Pakistan i parlen del lloc on potser s’amaga Bin Laden. En un racó, discretament, la noia agent que s’encarrega de la missió segueix la conversa i de sobte els interromp per puntualitzar una dada. El director de la CIA se la mira per primer cop i li pregunta: “¿I vostè qui és?”. I l’agent li respon: “Jo sóc la motherfucker que va trobar aquest lloc, senyor”.

No sé com tradueixen motherfucker a la versió doblada de la pel·lícula. Podria ser “la mala puta”, per exemple, o “la malparida”. En tot cas, l’expressió conté un nivell de grolleria que en aquell context s’ha d’entendre com una demostració de caràcter, com si la dona els digués: “Ei, jo sóc igual que vosaltres”. És l’únic moment de la pel·lícula…

Legislar la semàntica

Quan vaig publicar aquí que la RAE ha modificat la definició de l'entrada Referéndum vaig rebre missatges que contenien derivats del substantiu paranoia. L'Acadèmia va introduint canvis de cara a la 23ª edició del DRAE, prevista en paper pel 2014. Aquestes esmenes afecten, per ara, 9984 entrades i es poden consultar a l'edició digital www.rae.es. Després d'haver comprovat moviments a l'entrada de referéndum, les filòlogues Silvia Senz i Montse Aberte han fet un estudi i han detectat esmenes políticament significatives a les següents entrades: autodeterminación, autogobierno, consulta popular, Estado, Estado de derecho, estado federal, estado de alerta, estado de excepción, estado de guerra, estado de sitio, intervencionismo, parlamento, plebiscito, referéndum, soberanía i soberanía nacional. Senz i Aberte són editores i coautores del llibre de crítica universitària El dardo en la Academia (Melusina), dos volums força silenciats per les elits intel·lectuals que ana…

Homonímia no gens nímia

Tots podem tenir homònims integrals, o haver-los tingut en el passat. Persones que es diguin igual que nosaltres, de nom i també de cognoms. Les possibilitats de topar-hi han augmentat molt des que tenim accés als arxius demesiats de la xarxa de xarxes. Això és el que li va passar a l'escriptor reusenc Pablo Martín Sánchez quan teclejà el seu nom i  dos cognoms a la finestra de Google. Topà amb un tal Pablo Martín Sánchez condemnat a garrot vil l'any 1924 per la dictadura de Primo de Rivera. El Pablo Martín Sánchez contemporani (nascut l'any 1977) és un home de lletres format en Art Dramàtic, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, que treballa en una tesi sobre l'Oulipo i l'hipertext a Lille. La seva aproximació a la literatura és múltiple. Ha fet de lector editorial, corrector, traductor, llibreter i va debutar l'any passat amb un notable llibre de narracions (Fricciones). L'atzar homonímic es va transformar en un fil invisible del qual l'home…

Saber dir adéu

Un-mal-lleig o una-llarga-malaltia són dues locucions equivalents que es poden resumir en un sol mot: càncer. Un tabú fins fa quatre dies, que pren el nom del cranc per designar un munt d'afeccions. L'última Marató de TV3 va abordar el càncer des de gairebé tots els angles possibles, però ara els britànics n'han descobert un de nou. Càncer entre reixes. El culpable ha estat el reverend John Graham, veterà crucigramista en actiu al Guardian i al Financial Times, a banda de col·laborador en mitja dotzena de revistes enigmístiques. En l'àmbit anglosaxó els enigmistes solen firmar els mots encreuats amb un nom de ploma. Alguns dels primers crucigramistes van triar pseudònims relacionats amb la inquisició espanyola per ressaltar la vessant torturadora (d’intel·lectes) dels mots encreuats críptics que elaboraven: Torquemada, per exemple, o Azed (bifront de l'inquisidor don Diego de Deza). El reverend Graham va debutar l'any 1958, però fins a l'any 1970 no va come…

"M'agrada" tant que t'abonyego

Imatge
Perdonin si els importuno, però és que tinc una pregunta per a vostès, els persistents i entusiastes lectors de l’Ara digital. Com que també en sóc un, es pot dir que pertanyo a aquesta gran família (el dia que vulguin quedem per discutir com ens repartim els boàs de l’àvia).
Dijous estava escoltant Catalunya Informació quan van radiar la notícia de l’homicidi de Joan Mascaró. Ràpidament vaig obrir l’Ara.cat amb el desig de saber-ne més detalls. I el titular de l’Ara.cat deia: “Maten l’industrial del calçat Joan Mascaró en un atac al carrer a Menorca”. Més avall, el sotstitular aclaria: “L'empresari, de 67 anys, ha mort a causa de les diverses ganivetades que ha rebut d’un home que l’ha abordat a prop del seu domicili de Ferreries”. El món es va tornant hostil, aspre. Fins i tot Menorca acabarà semblant El Bronx.

Després de llegir tan infausta notícia, vaig observar que 127 lectors havien clicat la casella “M’agrada” de Facebook. Desconcertat, vaig recapitular pas a pas, sense perdr…

Guardiola i la fe en el futbol

Imatge
Quan vaig saber que Pep Guardiola havia fitxat per entrenar el Bayern Munic, el primer que em va venir al cap va ser un nom: Riccardo Basta. «¡Per fi el veurem jugar!», vaig pensar. Després em vaig recordar de tots els meus amics que viuen a la ciutat bavaresa i són amants del bon futbol. Basta és un noi de 17 anys, d’origen italià, i sol jugar de migcentre defensiu. Un Busquets, potser, o segons com evolucioni fins i tot un Guardiola. Ha passat per les categories inferiors del Bayern i avui juga en el seu equip sub-19. Un dels meus amics de Munic em va parlar d’ell fa dos anys, quan en tenia 15 i ja era una de les perles amb més futur de l’equip, juntament amb el davanter Kevin Friesenbichler. No sabem si Guardiola els coneixia abans de firmar el contracte, però estic segur que aquesta mena de jugadors i l’estil que representen són el que l’ha impulsat a escollir el Bayern com a destí.

El Bayern ha estat històricament el club més ric d’Alemanya. També un dels més odiats. Quan no tenia…

Plàstic contra vidre

Imatge
No s’ha de descartar que en Guardiola hagi fitxat pel Bayern de Munic per no haver de sentir mai més la cançoneta de l’Envàs, on vas? A Alemanya, on el partit dels Verds fa dècades que dicten l’agenda ecològica, el procés de recuperació d’envasos és modèlic. De fet, gairebé no es llencen mai al contenidor. La paraula clau, que aquí s’ignora en benefici de les empreses del ram, és plàstic. Com que tenen clar que és molt més nociu i difícil de reciclar, els alemanys han aconseguit eliminar una gran quantitat de plàstic de la vida quotidiana i tornar als envasos de vidre.

Així, per exemple, quan un aficionat del Bayern vol veure un partit de futbol a casa, compra una caixa d’ampolles de cervesa (de vidre) i paga una quota per cada envàs, entre 10 i 25 cèntims per unitat. Quan se les ha begut totes —els aficionats al futbol tenen molta set—, les torna al supermercat i recupera la quota per ampolla. En el fons, no és tan diferent del sistema que teníem no fa ni 30 anys, quan els envasos de …

Bibelots de futbolista

El fitxatge de Pep Guardiola pel Bayern és una notícia planetària que ocupa hectòmetres quadrats als mitjans escrits i hores de programació als audiovisuals. Contravenint la lògica del mercat futbolístic, aquest cop no sembla que sigui un club el que fitxa un entrenador sinó ben bé a l'inrevés. En comptes d'analitzar les virtuts futbolístiques de Guardiola aplicades a una plantilla concreta se'ns alliçona sobre l'estructura del Bayern. Més que d'Arjen Robben, Franck Ribéry, Mario Gómez o Thomas Müller es parla de Karl-Heinz Rummenigge, Uli Hoenes o Franz Beckenbauer. I ha reaparegut un altre Müller, el mític Torpede Müller que fa tot just tres setmanes es va veure superat per la demesia golejadora de Leo Messi. Divendres la secció d'Esports d'aquest diari reproduïa una fotografia que el Barça ha difós per il·lustrar aquest relleu. S'hi veu Gerd Müller mostrant orgullós la samarreta dedicada que li va enviar el 10 (llegiu déu) blaugrana. L'alemany p…

Ídol, Dol, Udol

Imatge
Ídol. Espero que els pocs lectors que encara es recorden d'un article publicat en aquest espai a mitjan octubre sobre el cas Savile, em perdonaran si torno al tema, perquè des d'aleshores, el cas en qüestió ha agafat unes dimensions tan grans que ja s'ha convertit en un escàndol inèdit a nivell internacional. Sir Jimmy Savile, recordem-ho, era un dels showmen més populars del país; un discjòquei llegendari; un amic personal de bona part de l'aristocràcia del rock i també de la creada diguem-ne per la via natural; i un filantrop que havia rebut condecoracions de la reina d'Anglaterra i el papa de Roma.
Dol. Si a mitjan octubre es va revelar que, al llarg de la seva carrera, Savile havia abusat d'una vintena de noies d'entre 12 i 16 anys, la policia afirma ara que la xifra de les víctimes ha pujat a un mínim de 450, el 73% de les quals havien estat objecte d'abusos quan eren criatures (la més jove tenia 8 anys) als hospitals als quals ell feia donatius (i…

Ambigu, Clar, Ambigu

Imatge
Ambigu. Des que tinc ús de memòria, l'esport ha estat promogut amb ganes des de les ràdios i les televisions i les campanyes de sensibilitat que les autoritats ens infligeixen en èpoques de bonança: “Fes esport”, ens exhorten, perquè fer-ho és sa, perquè ensenya a treballar en equip, perquè fa que el cervell segregui la tan preuada serotonina. Ara bé, l'esport –si tenim ulls per veure i orelles per escoltar– és una arma de doble tall: per exemple, al món del ciclisme, si realment vols guanyar, pel que es veu, t'has de drogar com un adolescent el Cap d'Any; els valors de l'atletisme, d'altra banda, han estat exaltats per tots els règims feixistes europeus (i no deu ser casualitat que un funcionari important d'un d'ells arribés a presidir el COI, no fa massa anys); i el mateix futbol ha deixat enrere una tirallonga llarga de cadàvers joves: el resultat inevitable de la violència entre els seguidors d'equips rivals. Clar. Per no dir res d'altres at…

Sense Triadú no seríem aquí

La figura de Joan Triadú creix amb el pas del temps. Quan, als setanta, el corrent dominant en el món literari era l'evangeli segons sant Lukács, Triadú semblava un lector anacrònic. Res més lluny de la realitat. Les seves activitats de dinamització cultural van ser múltiples, malgrat els ferris obstacles que el franquisme aplicava a tot allò que fes ferum de català. Però mai no van interferir en la seva cursa lectora de fons. Triadú, nascut a Ribes de Freser el 1921 en un entorn sense llibres, va començar llegint Patufets i Massagrans fins que un bon dia les desventures de l'orfe Phillip Pirrip, Pip, a la novel·la Gransesperances de Charles Dickens el van transformar en lector constant. Des d'aquest dijouses pot visitar a la sala Cotxeres del Palau Robert l'exposició Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010), comissariada per Joan-Josep Isern. És una exposició que penetra en una certa intimitat del personatge, tot recreant el passadís llarg de casa que men…

Voteu per la balena Nabí!

Imatge
Una de les peces més espectaculars que els amants de la zoologia poden admirar a Barcelona és l’esquelet de balena que hi ha al Museu Blau del Fòrum. L’estructura de l’animal, que fa gairebé 20 metres de llarg, prové d’un exemplar que va encallar-se a Llançà el juny de 1862. Durant molts anys —del 1925 al 2010— el van exhibir al Museu de Ciències Naturals, a la Ciutadella, i ara amb el canvi d’escenari el Museu ha decidit que la balena ha de tenir un nom propi. És el signe dels temps: si vols ser famós i sortir a Facebook t’has de dir d’alguna manera, encara que només siguis un puzle d’ossos enormes.

Per donar-li més publicitat, fa un mes el Museu va muntar un concurs per triar-li nom. S’hi van presentar 849 propostes i un “jurat expert” va escollir deu finalistes. Aquests dies, i fins a finals de mes, tothom que vulgui pot entrar a la pàgina web (concurs.museuciencies.cat) i votar el nom que li agradi més. Fa uns dies jo ja vaig exercir el meu dret, però les votacions van per un camí …

El sud salvatge

Imatge
Mig amagada entre les produccions milionàries de Hollywood, a la llista de les pel·lícules nominades als Oscar d’aquest any hi ha una sorpresa que m’ha fet posar content: Beasts of the southern wild, òpera prima del director Benh Zeitlin. L’han seleccionat per a millor pel·lícula, director, guió adaptat i actriu principal —una nena que es diu Quvenzhané Wallis i tenia sis anys quan la va filmar—. Tot i que fa mesos que va pel món i ha guanyat diversos premis en festivals, aquí no s’estrenarà fins a finals de gener. Jo la vaig veure a l’estranger i em va semblar una pel·lícula excepcional, sensació que s’ha mantingut després de veure algunes de les altres nominades de més requesta.

Beasts of the southern wild explica la història d’una nena —Hushpuppie— que viu amb el seu pare al mig del bosc, en una illa petita del sud-oest de Nova Orleans rebatejada com The Bathtub (la banyera). És una existència salvatge en una comunitat de desarrapats com ells, que trafiquegen al voltant de tot allò …

Els bons se'n van i els altres ens quedem

Imatge
Els últims dies ha costat diferenciar Anna Lizaran de Rocío Jurado quan els periodistes i els opinadors han corejat la consigna unànime anomenant-la “la més gran” (i quan esperava sentir Como una ola, em sortien amb el Teatre Lliure i El cercle de guix caucasià). Els que la van conèixer i estimar, els espectadors que la van aplaudir fascinats, han de conviure amb els professionals del populisme pirotècnic, els experts en l’afalac i el sentimentalisme, els calculadors de l’impacte mediàtic. Dia a dia els mitjans de comunicació ens assenyalen què ens ha de commoure i, gentilesa de la casa, aconsegueixen tocar-nos l’aorta. Ets davant del televisor ingerint la teva sopa de sobre amb l’alegria de sempre, abaixes un moment la guàrdia i t’emocionen a traïció. Després de la mort de Lizaran, en la lloança es barregen el seu talent enlluernador amb un catàleg complet de virtuts humanes, entre elles la bonhomia i la generositat. Fins i tot he sentit que la seva força expressiva es deu a l’origen …

Lexicografia d'Estat

La Reial Acadèmia Espanyola de la llengua és una estructurade Nació transestatal amb ínfules imperials. Si volen documentar de quin peu calça aquesta perla malaia del pannacionalisme espanyol, demanin a la seva llibreria de capçalera El dardo en la Academia (Melusina), un recull de treballs acadèmics molt reveladors elaborats perprofessors espanyols i americans. L'actualitat ens en dóna un nou exemple. En l'última edició del DRAE (la 22ª, de l'any 2001) a l'entrada Referèndum llegim: “Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone”. En aquests dotze primers anys del segle XXI l'Acadèmia ha anat introduint canvis. I 9984 d'aquestes modificacions “aprobadas por las 22 Academias de la Lengua Española” ja es poden consultar per la xarxa arae.es. Els presenten com un avançament de la 23ª edició, que ha de sortir el 2014, l'any en què la Generalitat preveu fer la consulta sobr…

“Es van cometre errors...”

Imatge
Els nord-americans tenen una frase sensacional que il·lustra com cap altra la buidor de la política actual: mistakes were made —es van cometre errors—. La sol dir qui ha d’admetre un error i alhora es vol escaquejar de les conseqüències d’aquest error. Amb aquesta fórmula s’accepta que hi ha hagut un problema, però la veu passiva impedeix que s’identifiqui el subjecte. S’han comès errors, però ¿qui els ha comès? Ah, espavila’t. El punt de fuga elimina el culpable. La majoria de presidents dels EUA l’han feta servir alguna vegada: Nixon, Reagan, Bush fill... Bill Clinton la va utilitzar el 1997, en ple escàndol pel finançament del Partit Demòcrata a través de donacions privades.

Deu ser per això del finançament irregular que aquests dies m’imaginava a Duran i Lleida fent servir la frase trampa per comentar la resolució del cas Pallerols. “És evident que es van cometre errors”, diria, o alguna cosa així. Al final Duran i Lleida va optar per una altra forma d’amagar l’ou: un símil casolà …

Reformar la Constitució

Dimecres passat la secció veïna de Cartes dels Lectors en publicava una d'Indalo Pazos Guardiola enviada des de Sant Pere de Ribes. El lector aprofitava que en el rum-rum de dilluns em feia ressò d'una quintada clàssica entre els mecànics (enviar l'aprenent a buscar una clau del tretze-catorze, inexistent) per aplicar aquesta mateixa lògica al terreny polític. Escrivia Pazos: “Sin entrar en tecnicismos ni sentimentalismos patrióticos, tengo esta sensación: a la petición de la llave, el Gobierno central responderá que está buscando la trece-catorce. Y, como no la encontrarán, nos darán una de estrella para que nos estrellemos”. Més enllà del calembour final, la carta està en sintonia amb una de les estratègies retòriques més habituals en el discurs polític actual: l'ús de l'analogia. Trobaríem exemples a cabassos, però amb un parell de casos bastarà. El president Mas sembla decidit a esgotar el repertori d'expressions nàutiques i les primeres declaracions de Dur…

Mamzelles "on"

Es diuen Paula Ribó, Bàrbara Mestanza i Paula Malia, però s'han construït una màscara triple que respon al lacti nom de Mamzelles. Anit van tocar al Luz de Gas en un d'aquells concerts del Club TR3SC per a grups novells en els quals no és costum penjar el cartell d'entrades exhaurides. Però elles sí. Les Mamzelles són la regla que confirma l'excepció, per dir-ho amb un pseudoanacolut. De fet, quan escric aquesta columna encara no hi han tocat i, per tant, no puc tenir ni la més remota idea de com els ha anat. Un dubte m'assalta. Acabaran el concert resistint la temptació de fer una versió en directe del seu hit institucional de l'envasonvas.cat o, per contra, cediran a la dolça mel de l'èxit massiu? I si hi cedeixen, quina versió n'oferiran? Una de fidel a la de la campanya publicitària o una versió més punkarra? Canviaran algun fragment de la lletra per pujar-ne el to? Hi tenen dret, contractualment parlant? Si algun dels centenars d'assistents al …

Visitat, Celebrat, Nascut

Imatge
Visitat. Avui fa 2013 anys, segons els cristians occidentals en general i l'Evangeli segons Mateu en particular, els Reis Mags van arribar a Jerusalem tot preguntant: “On és el rei dels jueus que acaba de néixer?” Al cap de poc, una estrella els va ajudar a trobar “el lloc on era l'infant” (Betlem, que significa ‘la casa del pa' en hebreu i on ja hi havia, per cert, un culte a Adonis, el déu grec del blat que va renéixer després d'haver mort). Que els Reis d'Orient es diguin mags no és gens casual: l'adjectiu prové del grec magos, que prové al seu torn del persa antic magus, el mot que es feia servir per referir-se als sacerdots del zoroastrisme (una religió fundada a l'actual Iran sis segles abans del naixement de Jesucrist), que eren coneguts –també a l'època dels Evangelis– pels seus coneixements d'astrologia. D'aquí la llegenda de l'estrella i, segurament, l'origen persa (o sigui, iranià) del rei Melcior. (D'aquí, també, la para…

L’empremta de David Lynch

Imatge
L’altre dia vaig acabar de veure la segona temporada de The killing i per fi ja sé qui va matar a Rosie Larsen. Han calgut 26 episodis i uns quants revolts perillosos en la trama per arribar a un final honest i lògic. The killing és l’adaptació nord-americana d’una sèrie danesa i és curiós veure com traslladen els escenaris de Copenhaguen a l’àrea de Seattle. Com que és una ciutat marítima i freda, on plou sovint i gran part dels seus habitants són d’origen escandinau, aquesta mena de mirall funciona força bé. A més la detectiu protagonista, Sarah Linden, sempre porta jerseis de llana molt gruixuts.

Tot i que no és una sèrie extraordinària —es fa llarga i es rabeja en el melodrama—, a estones The killing em va fer pensar en la mítica Twin Peaks. Li falta l’absurd còsmic que dominava la sèrie de David Lynch, l’estranyesa dels diàlegs i dels personatges, començant per l’agent Cooper i la seva gravadora, però sí que de tant en tant em feia reviure la atmosfera misteriosa i sòrdida de l’Am…

La llibreria més aimada

Imatge
Sospirs, notes delicades, enyorances bromoses de llibreries desaparegudes que l’articulista porta al cor, que és “l’estoig de la memòria emocionada” (cito l’articulista elegíac, no es pensin que és meu, abans em faig la vasectomia). L’articulista elegíac tanca els ulls (a vegades també beu te), ressegueix amb els dits del pensament els prestatges de la llibreria estimada, permanent en el seu esperit, evoca joiós el primer llibre que se’n va endur (encara que el va pagar trinco-trinco, queda millor donar a entendre que se’l va endur, com si no se’n pogués estar): Vinyoli, Neruda, Salvat, Ontañón-Carrascosa. Joventut, primeres albors, lectures iniciàtiques que el van menar pels vells camins de la saviesa (encara hi és, caminant, l’important és el viatge, no pas arribar a Ítaca i encara menys a Cerdanyola). Al llarg de la vida (o l’existència), la companyia dels bons llibres l’ha rescabalat de l’exercici de la decepció. Per últim, un bell pensament que no hi ha de faltar: el llibre electr…

Les guerres del 2013

Imatge
Deu fer un mes, abans de festes, vaig coincidir amb un amic israelià a l’altra punta del món. Les Nacions Unides acabaven d’acceptar a Palestina com a Estat observador i en la conversa va sortir el conflicte a la regió. El meu amic és jueu, viu a Tel Aviv, es defineix com “un liberal d’esquerres” i ha escrit uns quants articles crítics amb el govern israelià. “Hi ha dies”, em va dir, “en què l’atac d’Israel a Iran sembla imminent i inevitable. El 22 de gener hi ha eleccions generals, guanyarà Likud i Netanyahu tornarà a ser primer ministre, amb el suport dels ultranacionalistes i altres partits radicals. Llavors tindrà el camí aplanat per atacar a Iran”. Li vaig preguntar si aquest diagnòstic no era precipitat: amb la victòria d’Obama, les relacions entre Estats Units i Israel no passen per un gran moment. “Seria una manera de fer-los entrar en el conflicte, que no puguin triar i s’hi vegin empesos”, em va dir.

La conversa va portar-nos a parlar de la primavera àrab. Aquell impuls inic…