Bons propòsits assassins

Com altres anys m’havia fet el bon propòsit de deixar el bull (una addicció com una altra), aquest que comença el meu bon propòsit és un altre: assassinar algú. Tinc un any per portar-lo a terme. No els amago que em fa una mica de mandra, però només amb constància i tenacitat s’aconsegueix allò que hom es proposa. Quan s’ha de matar, es mata. No s’ha de deixar d’un dia per l’altre.
 
Me’n va convèncer el periodista econòmic d’El País Ramón Muñoz quan el van entrevistar a Versió RAC1 (tradueixo): “Sortir al carrer a defensar els teus drets exigeix sang. No hi ha cap dret, no només dels drets laborals sinó dels drets humans, que no s’hagi conquerit sense sang”. Entenc que és la sang dels altres i no la d’un mateix, no m’atrau gaire immolar-me, amputar-me extremitats o desorellar-me amb unes alicates.
 
Muñoz considera els indignats uns il·lusos i, com bé va deduir la periodista de RAC1, ens va incitar a la violència. Si no cantant, xiulant. Tot i que quan li van demanar pels detalls, va callar prudent. Jo ja estic disposat un dia a sortir de casa i encaminar-me a matar cap a la plaça Urquinaona (així de passada entro un moment a la llibreria Catalònia). Ara bé, a qui assassino? Al president del Banc de Sabadell? A uns quants dependents d’El Corte Inglés (els del Territori texà mateix, deuen estar molt bregats)? A un guàrdia municipal? A aquella senyora grassona que s’espera per travessar el carrer Claris? A Valentí Puig, per conservador? A Montserrat Caballé, per andorrana? A Jimmy Jump, per raons òbvies? A un amic meu que em deu cinquanta euros? (Déu fes que em llegís, agafés por i em pagués ipso facto). Si els drets socials només es defensen amb sang, que em diguin sisplau contra qui haig de disparar. No em voldria equivocar i acabar liquidant una castanyera. Això sí que em sabria greu, tant com m’agraden els moniatos.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 2 de gener del 2013.

Comentaris

  1. Algú que no coneguis, que et relacionin, segons qui, seria un bé social. Sobretot, no siguis qui més plora al funeral, sempre és l'assassi

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma