El recorregut del salmó

En els els múltiples àmbits de debat en els quals la gent de la cultura es llepa les ferides (i altres coses), és molt habitual sentir parlar de la dicotomia entre cultura i entreteniment. No és un debat innocu. Té conseqüències tan palpables com l'aplicació del tipus màxim d'IVA als espectacles teatrals, per exemple, filla d'una visió industrial que considera sinònims cultura i entreteniment. Un IVA que també s’aplica als llibres digitals, encara que entretinguin tant o tan poc com la versió de la mateixa obra en paper, la qual encara manté el tipus reduït, suposo que pel pes d'una tradició industrial prestigiada des dels temps del vell Gutenberg. Al costat d'aquestes qüestions prosaiques, la tensió es concentra en l'entorn immediat dels creadors. Una zona de turbulències que afecta el moment de modelar l'obra que protagonitza tantes dicotomies. Obra d'art o producte de creació; qualitat o quantitat; mèdium o finalitat; instrument per suscitar experiències culturals o mercaderia per generar beneficis econòmiques. O tot alhora: obra de creació i producte d'art amb vocació d'arribar al màxim nombre de públic. 

Aquest cap de setmana he pogut assistir a un nou certamen cultural que abasta un àmbit inèdit: el Dau Barcelona (1r Festival de Jocs de Taula) organitzat per l'Ajuntament a Fabra i Coats. Els jocs de taula (i ara també de tauleta) formen part del nostre paisatge cultural, però poca gent diria en una enquesta que no són un mer entreteniment. Passatemps. El Dau Barcelona, però, es va inaugurar el divendres amb una conferència de Tom Werneck que ho va desmentir. Werneck és un dels màxims impulsors dels premis internacionals de creació de jocs Spiel des Jahres. En l'àmbit alemany els jocs tenen la consideració social d'obres de creació, cada any n'apareixen de nous i la Fira del joc d'Essen no és gaire diferent de la Fira del llibre de Frankfurt. Els indicadors són clars: els jocs van tots firmats i cada autor té el seu estil. També hi ha una crítica especialitzada, amb ressenyes en mitjans, i això posa els jocs al nivell del còmic, els llibres, els discos, les pel·lícules o les sèries. Al capdavall, les empreses editores busquen singularitzar-se pels seus catàlegs. Per això els jocs de les principals editores que operen en el nostre mercat (Asmodée, Devir, Djeco, Educa Borràs, Haba...) eren presents al Dau, amb molts jocs editats en català. A més, per Fabra i Coats hi ha passat moltíssima gent, la majoria de la qual no pertanyia a cap de les tribus de jugadors especialitzats (en rol, war games...) És aquest públic general, i no a l’inrevés,  el que fa preveure que el joc farà el camí del salmó: del mar de l'entreteniment al riu de la cultura.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 18/12/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma