El sud salvatge


Mig amagada entre les produccions milionàries de Hollywood, a la llista de les pel·lícules nominades als Oscar d’aquest any hi ha una sorpresa que m’ha fet posar content: Beasts of the southern wild, òpera prima del director Benh Zeitlin. L’han seleccionat per a millor pel·lícula, director, guió adaptat i actriu principal —una nena que es diu Quvenzhané Wallis i tenia sis anys quan la va filmar—. Tot i que fa mesos que va pel món i ha guanyat diversos premis en festivals, aquí no s’estrenarà fins a finals de gener. Jo la vaig veure a l’estranger i em va semblar una pel·lícula excepcional, sensació que s’ha mantingut després de veure algunes de les altres nominades de més requesta.

Beasts of the southern wild explica la història d’una nena —Hushpuppie— que viu amb el seu pare al mig del bosc, en una illa petita del sud-oest de Nova Orleans rebatejada com The Bathtub (la banyera). És una existència salvatge en una comunitat de desarrapats com ells, que trafiquegen al voltant de tot allò que els dóna el riu. Quan tenen gana, cacen o pesquen. Quan volen divertir-se, es reuneixen al voltant d’un foc i beuen i ballen. Aquesta vida lleugera i bestial s’esberla el dia que una gran tempesta inunda la illa. Llavors tots junts fan pinya per subsistir i evitar que els evacuïn a un refugi comunitari.

Allò que fa que Beasts of the southern wild sigui especial és la mirada del director. La filmació se centra sovint en l’univers tal com el veu la nena, amb elements fantàstics, però alhora és realista i crua: veiem com floten els animals morts, inflats després de la inundació. Els actors no són professionals i a estones podríem trobar-nos davant un documental sobre el desastre de l’huracà Katrina, que va arrasar bona part de Nova Orleans l’agost del 2005. Alhora, com que no hi ha referències temporals clares, el film també funciona com a ficció futurista, amb el rerefons de l’escalfament global del planeta. Potser aquest és el misteri de la pel·lícula: una ficció radical que parteix d’una realitat terrible i la transforma a través d’uns personatges captivadors. Un festival.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de gener del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma