Els genis desconeguts

 A primers de 2009, poc després de publicar Quiet, em va trucar el productor de cinema Xavier Atance per parlar-me d’un personatge desconegut que, segons ell, mereixia una pel·lícula. Era Ferran Sunyer i Balaguer, un matemàtic figuerenc nascut el 1912 que havia aconseguit projecció internacional malgrat els grans obstacles que li tocà superar. A mi el nom em sonava. Em ballava pel cap haver llegit algun article sobre ell entre el seguit de rèpliques que va rebre Adolfo Suárez quan, en una enèsima prova de ceguesa espanyola monolingüe, va declarar a Paris-Match que la llengua catalana estava molt bé, però no servia per a la física quàntica. La reacció de molts científics catalans va ser immediata. L’elogi del matemàtic Ferran Sunyer la signava l’enginyer Ferran Carbona, de qui després vaig saber que era el seu cosí, exiliat a París. En l’article de Carbona mai no sortia una qüestió cabdal: Sunyer mai no va poder ni caminar ni escriure ni cordar-se un botó ni menjar sol. Era totalment dependent. Pluridiscapacitat.
La seva vetusta cadira de rodes presideix un dels tres àmbits de l’exposició “La superació d’un matemàtic” que es va inaugurar aquest dilluns, dia 10, al Saló de Descans del Teatre Municipal El Jardí de Figueres. L’exposició consta de tres àmbits presentats en l’interior de tres enormes recipients que posen en crisi la difusa frontera lingüística que el català estableix entre capsa i caixa. En la primera el discurs es centra en l’entorn familiar de Sunyer, cabdal per entendre la seva paradoxa de discapacitat capaç. Per raons ben novel·lesques, el nucli familiar dels Sunyer de seguida va quedar reduït a la seva mare (Àngela Balaguer) i els seus tres cosins (Maria, Àngels i Ferran Carbona). I quan, l’any 1955, va morir la mare les seves cosines van continuar ocupant-se d’ell dotze anys més. El segon d’aquests enormes receptacles expositius està dedicat als seus treballs matemàtics. Sunyer, marginat pel sistema universitari franquista, va rebre el premi Prat de la Riba el 1948 per part del tímid catalanisme resistent, publicà els seus treballs en revistes europees, refusà d’anar a Madrid a rebre el premi Francisco Franco, assistí a congressos internacionals i acabà treballant per a la US Navy. L’últim àmbit expositiu mostra la seva capacitat de superació. No cal dir que aquí refulgeixen els artefactes a través del qual un paraplègic com ell es va desenvolupar durant 55 anys de vida plena. 

L’exposició, que serà a Figueres fins al 31 de gener, es complementa amb un documental produït per Xavier Atance que s’emetrà aviat, suposo que a partir de l’excel·lent biografia d’Antoni Malet publicada per l’IEC. Han passat gairebé quatre anys des d’aquella trucada. Els Sunyer i els Carbona no sé si mereixien pel·lícula, però de seguida em va semblar clar que mereixien novel·la. Ara, un atzar tan insòlit i  persistent com la família Sunyer ho fa coincidir tot.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 15/12/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma