Guardiola i la fe en el futbol


Quan vaig saber que Pep Guardiola havia fitxat per entrenar el Bayern Munic, el primer que em va venir al cap va ser un nom: Riccardo Basta. «¡Per fi el veurem jugar!», vaig pensar. Després em vaig recordar de tots els meus amics que viuen a la ciutat bavaresa i són amants del bon futbol. Basta és un noi de 17 anys, d’origen italià, i sol jugar de migcentre defensiu. Un Busquets, potser, o segons com evolucioni fins i tot un Guardiola. Ha passat per les categories inferiors del Bayern i avui juga en el seu equip sub-19. Un dels meus amics de Munic em va parlar d’ell fa dos anys, quan en tenia 15 i ja era una de les perles amb més futur de l’equip, juntament amb el davanter Kevin Friesenbichler. No sabem si Guardiola els coneixia abans de firmar el contracte, però estic segur que aquesta mena de jugadors i l’estil que representen són el que l’ha impulsat a escollir el Bayern com a destí.

El Bayern ha estat històricament el club més ric d’Alemanya. També un dels més odiats. Quan no tenia bons jugadors, simplement els fitxava a cop de talonari, minant de passada els seus rivals. Un dels casos més sonats, fa uns anys, va ser el de Ballack, que havia arribat a la final de la Lliga de Campions del 2002 amb el Bayer Leverkusen. Aquesta actitud arrogant li comportava enemics a la Bundesliga. Ara fa uns anys, però, la filosofia del club va canviar i va prestar més atenció al planter. Dos dels seus jugadors importants avui dia, i amb més futur, van sortir de les categories inferiors: Thomas Müller i Toni Kroos, tots dos de 23 anys.

Només de saber-se la notícia del fitxatge, algunes veus barcelonistes van començar a discutir la decisió de Guardiola. En lloc d’estar-li simplement agraïts i desitjar-li el millor, sembla que de sobte ja no és tan bon entrenador pel simple fet que no estarà al Barcelona i a més a més podrà ser un rival directe a la Champions. A mi m’atrau molt més la curiositat de veure què és capaç de fer amb aquests jugadors. Em sembla que Guardiola ha elegit sàviament i que, a més a més, trobarà al Bayern certs paral·lelismes amb el Barça. Munic és una ciutat on es viu bé, tranquil·la, on la passió pel futbol no està tan present com aquí i les derrotes es viuen amb més esportivitat. Al club hi trobarà gent que entén de futbol perquè hi ha jugat a alt nivell, des del mateix president Hoeness fins al mànager esportiu Mathias Sammer. Com Cruyff al Barcelona, Franz Beckenbauer exerceix la seva influència com a mite des de la (relativa) distància. A més a més, per fer-ho encara més atractiu, és altament improbable que Mourinho segueixi els seus passos i se’n vagi a un club alemany: jugar cada diumenge sense haver d’aguantar el seu mal perdre deu ser tot un descans.

En l’imaginari de l’aficionat bavarès i alemany per extensió hi ha dos partits inesborrables en clau blaugrana. El 4-0 que el Barça li va clavar al Bayern al Camp Nou, en quarts de final de la Champions del 2009, amb un joc exquisit i gols de Messi, Messi, Etoo i Henry. El segon partit són les semifinals del Mundial del 2010, en què Espanya va batre Alemanya amb gol de Puyol. En tots dos casos, l’optimisme alemany els va portar a creure que podien guanyar amb un estil de joc similar, però a l’hora de la veritat la columna vertebral del Barça, amb una samarreta o l’altra, els va dominar de principi a fi.

El fitxatge de Guardiola ha de veure’s com una aposta ètica i estètica, molt raonada, i també com un intent més d’acostar-se al bon futbol que tant admiren els meus amics de Munic. Al mateix temps, la notícia situa l’aficionat del Barça i el futur del futbol mundial davant un dilema. Per una part, com a defensors del joc vistós i de toc, hauríem d’estar contents que Guardiola porti la seva filosofia futbolística a Munic (i de rebot a la selecció alemanya, ja que el Bayern és la seva columna vertebral, igual que el Barça ho és per a Espanya), gairebé com un missioner que va a pregonar pel món la fe blaugrana en el bon joc.

D’altra banda, si la seva proposta futbolística té èxit, tard o d’hora s’enfrontarà al Barça a Europa i llavors es produirà un moment únic. Igual que els passa a tots els superherois del còmic, arribarà un dia en què el Barça jugarà amb la seva nèmesi, el seu germà bessó. Mentre aquest dia no arribi, a partir del setembre haurem de sintonitzar la parabòlica cap a la televisió alemanya i jugar a canviar cromos: ¿serà Kroos un bon Xavi? ¿trobarà en Müller el seu Cesc? ¿Quan debutarà el jove Basta? I la més important: ¿com s’ho farà per jugar sense Messi?

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de gener del 2013.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma