dissabte, 26 de gener de 2013

Homonímia no gens nímia

Tots podem tenir homònims integrals, o haver-los tingut en el passat. Persones que es diguin igual que nosaltres, de nom i també de cognoms. Les possibilitats de topar-hi han augmentat molt des que tenim accés als arxius demesiats de la xarxa de xarxes. Això és el que li va passar a l'escriptor reusenc Pablo Martín Sánchez quan teclejà el seu nom i  dos cognoms a la finestra de Google. Topà amb un tal Pablo Martín Sánchez condemnat a garrot vil l'any 1924 per la dictadura de Primo de Rivera. El Pablo Martín Sánchez contemporani (nascut l'any 1977) és un home de lletres format en Art Dramàtic, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, que treballa en una tesi sobre l'Oulipo i l'hipertext a Lille. La seva aproximació a la literatura és múltiple. Ha fet de lector editorial, corrector, traductor, llibreter i va debutar l'any passat amb un notable llibre de narracions (Fricciones). L'atzar homonímic es va transformar en un fil invisible del qual l'home de lletres va estirar. El resultat, una novel·la extraordinària: El anarquista que se llamaba como yo (El Acantilado).
 
Després d'un pòrtic sobre aquest detonant homonímic, ens endinsem en el territori de la novel·la per dos camins: el dels fets documentats i el de la vida imaginada. Com en la premissa major de la narrativa històrica: documentar amb rigor els fets d'àmbit públic i fabular  els d'àmbit privat. L'anarquista homònim de l'escriptor, exiliat a França, va participar en una incursió  que va acabar com el rosari de l'aurora a Vera de Bidasoa. L'escriptor homònim de l'anarquista reconstrueix aquests fets històrics a partir de les cròniques que s'hi refereixen i encapçala els capítols d'aquest fil narratiu amb textos documentals: fulls volants, articles de premsa, testimonis il·lustres com el de Baroja, textos coetanis de Blasco Ibáñez o Unamuno... L'altre fil narratiu teixeix el periple biogràfic imaginari que deixa l'anarquista real al punt de partida dels fets de Vera: l'exili parisenc. Descobrim així un singular personatge, insensible als olors i amb el cor a la dreta, que viu tota mena d'episodis novel·lescos centrats en una commovedora història d'amor gairebé tan impossible com l'atemptat que planeja per matar Alfons XIII. El recorregut novel·lesc del personatge ens permet endinsar-nos en els ambients anarquistes de París o l'Argentina, assistir amb emoció al naixement del cinema i reviure els fets de Vera de Bidasoa amb l'espurneig constant del gust per narrar i un estil rotund, en el qual cada frase aconsegueix incitar-nos a llegir la següent. 

El anarquista que se llamaba como yo parteix d'un plantejament proper a Soldados de Salamina i en millora el model en tres punts determinants: l'homonímia li estalvia haver de fer èmfasi en la implicació del narrador, té més sentit de l'humor que el relat de Cercas i, malgrat l'empatia ideològica amb les idees del personatge, no sermoneja.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 26/1/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir