dissabte, 5 de gener de 2013

Impostos de posar i treure

Quan, l'any 1986, vaig acabar Filologia Anglesa hi havia una gran demanda de professors d'anglès en el sistema educatiu. No em va costar gens de trobar una oferta de treball i la primera ja va ser la bona. Em vaig presentar a les Salesianes de Sarrià tot animat i em va entrevistar la cap d'estudis, sor Toñi. Aquella dona d'ulls lluminosos no em va examinar gaire. De fet, ja tenia un contracte de treball damunt de la taula. Abans d'oferir-me'l, me'n va explicar les condicions: 9 hores de classe setmanals als tres grups de 1er de BUP i un sou mensual de 45.000 pessetes, una mica menys de 300 euros. A mi l'horari m'estava bé. Hi havia d'anar cada dia, però m'ocupava poques hores (només calia preparar tres hores de classe i impartir-les per triplicat) i em permetia escriure tant com volia. Als bars. Em vaig llegir el contracte en diagonal, assegut davant de sor Toñi. Em va fer gràcia que estigués redactat en femení (hi deia profesora, Licenciada en Filología Inglesa...) i crec que vaig fer-ne broma. Llavors, aprofitant la calidesa del moment, vaig mirar al fons dels seus ulls lluminosos i li vaig dir: “i no ho podríem deixar en 50.000?” Recordo aquell moment perquè les pupil·les de sor Toñi es van dilatar de cop, se li va estroncar el somriure i durant uns instants va ponderar si era una altra broma o s'havia d'esverar. Quan va haver decidit que jo era molt de la broma, va relaxar el rostre mentre emetia tres paraules (és-el-conveni) i un minut després vaig signar el primer i últim contracte laboral de la meva vida pel qual vaig exercir de professor d'anglès a Sarrià durant dos cursos. Però jo no feia broma. A mi em semblava lògic i raonable que si hi havia una gran demanda de professors d'anglès els paguessin una mica per sobre del conveni. L'experiència quotidiana del negoci familiar (una sabateria a Noubarris) m'havia ensenyat que el preu és una convenció que varia segons la demanda i per això intentava aplicar la mateixa lògica de renda variable a un sector com l'ensenyament. M'equivocava.
 
Starbucks ha anunciat que pagarà molts més impostos l'any vinent al fisc britànic per donar bona imatge. Havia trascendit que, tot i complir estrictament les lleis del Regne Unit, fins ara pagava una misèria gràcies a les giragonses fiscals dels seus advocats per beneficiar-se de les deduccions que les grans empreses (i fortunes) exploren amb avidesa. Per què aquestes trampes legals mai són a l'abast de les petites i mitjanes empreses? Rere Starbucks vindran Apple, Google, Inditex... i a la gran majoria de contribuents se'ns dilataran les pupil·les com a sor Toñi. Constatem, doncs, que els impostos també depenen de la demanda.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del 10/12/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir