La guerra invisible

Qui hagi vist Zero Dark Thirty, la pel·lícula de Kathryn Bigelow que narra la recerca, captura i mort de Bin Laden per part de l’exèrcit d’Estats Units, recordarà una escena rellevant del film. Hi ha vuit alts càrrecs del govern i l’exèrcit, tots homes encorbatats, que es miren un mapa del Pakistan i parlen del lloc on potser s’amaga Bin Laden. En un racó, discretament, la noia agent que s’encarrega de la missió segueix la conversa i de sobte els interromp per puntualitzar una dada. El director de la CIA se la mira per primer cop i li pregunta: “¿I vostè qui és?”. I l’agent li respon: “Jo sóc la motherfucker que va trobar aquest lloc, senyor”.

No sé com tradueixen motherfucker a la versió doblada de la pel·lícula. Podria ser “la mala puta”, per exemple, o “la malparida”. En tot cas, l’expressió conté un nivell de grolleria que en aquell context s’ha d’entendre com una demostració de caràcter, com si la dona els digués: “Ei, jo sóc igual que vosaltres”. És l’únic moment de la pel·lícula, diria, en què es posa de relleu aquest domini del món masculí en l’esfera de la intel·ligència militar. És cert, però, que una cosa són els despatxos i una altra de ben diferent els escenaris de combat.

Ara el departament de Defensa dels Estats Units ha aprovat la igualtat a tots nivells i les dones soldats podran anar al camp de batalla. Suposo que cal veure-ho com una victòria del sentit comú, tot i que en el fons és una conquesta pírrica i que disfressa problemes més greus. Que ho preguntin, si no, a les soldats que apareixen a La guerra invisible, una pel·lícula que opta a l’Oscar a millor documental per la investigació dels abusos sexuals i violacions que es produeixen dins l’exèrcit nord-americà. Segons el documental, l’any 2009 es van donar més de 16 mil casos d’assetjament sexual a les dones soldats; només se’n va jutjar el vuit per cent i al final se’n va condemnar el dos per cent. Des d’aleshores, cada any ha sigut pitjor. Les dones que vagin a la guerra, doncs, hauran de lluitar contra dos enemics, l’oficial i l’intern. No, contra tres: també cal comptar-hi el tabú.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de gener del 2013.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma