dimecres, 9 de gener de 2013

La llibreria més aimada


Sospirs, notes delicades, enyorances bromoses de llibreries desaparegudes que l’articulista porta al cor, que és “l’estoig de la memòria emocionada” (cito l’articulista elegíac, no es pensin que és meu, abans em faig la vasectomia). L’articulista elegíac tanca els ulls (a vegades també beu te), ressegueix amb els dits del pensament els prestatges de la llibreria estimada, permanent en el seu esperit, evoca joiós el primer llibre que se’n va endur (encara que el va pagar trinco-trinco, queda millor donar a entendre que se’l va endur, com si no se’n pogués estar): Vinyoli, Neruda, Salvat, Ontañón-Carrascosa.
 
Joventut, primeres albors, lectures iniciàtiques que el van menar pels vells camins de la saviesa (encara hi és, caminant, l’important és el viatge, no pas arribar a Ítaca i encara menys a Cerdanyola). Al llarg de la vida (o l’existència), la companyia dels bons llibres l’ha rescabalat de l’exercici de la decepció. Per últim, un bell pensament que no hi ha de faltar: el llibre electrònic no podrà substituir mai la carícia del paper (no s’entén com els articulistes elegíacs no se’n van cada tarda a acariciar raimes a Pepa Paper).
 
Literatura d’aquesta se segrega als diaris i a les ràdios sempre que es tanca una llibreria, com ara la Catalònia, a la barcelonina Ronda de Sant Pere. Quan, in vino veritas, la Catalònia l’hem tancat entre tots: no diu adéu per un lloguer excessiu, sinó per la caiguda de les vendes. El punt clau és que els catalans hem deixat de comprar llibres, fent ús de la llibertat que ens dóna el dret a decidir (el present). Admetem-ho, siguem sincers. Fem com aquell noi que al vestíbul de l’estació de Catalunya li va caure un paper mig rebregat a terra i quan el vaig avisar, “Ei, que t’ha caigut!”, em va respondre content: “No, no! L’he tirat, l’he tirat!”. Li hauria donat la Creu de Sant Jordi.
 
Enric Gomà, Ara, dimecres 9 de gener del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir