L’empremta de David Lynch


L’altre dia vaig acabar de veure la segona temporada de The killing i per fi ja sé qui va matar a Rosie Larsen. Han calgut 26 episodis i uns quants revolts perillosos en la trama per arribar a un final honest i lògic. The killing és l’adaptació nord-americana d’una sèrie danesa i és curiós veure com traslladen els escenaris de Copenhaguen a l’àrea de Seattle. Com que és una ciutat marítima i freda, on plou sovint i gran part dels seus habitants són d’origen escandinau, aquesta mena de mirall funciona força bé. A més la detectiu protagonista, Sarah Linden, sempre porta jerseis de llana molt gruixuts.

Tot i que no és una sèrie extraordinària —es fa llarga i es rabeja en el melodrama—, a estones The killing em va fer pensar en la mítica Twin Peaks. Li falta l’absurd còsmic que dominava la sèrie de David Lynch, l’estranyesa dels diàlegs i dels personatges, començant per l’agent Cooper i la seva gravadora, però sí que de tant en tant em feia reviure la atmosfera misteriosa i sòrdida de l’Amèrica profunda que va retratar Lynch. Potser també hi ajuda que els paisatges són els mateixos —el Twin Peaks de ficció era al mateix estat de Seattle— i que la víctima, com en el cas de Laura Palmer, és una adolescent que s’havia acostat massa d’hora al món tèrbol dels adults.

És sorprenent que, tants anys després de la seva estrena, el 1990, Twin Peaks encara sigui un referent. De fet, es pot veure a Lynch com un precursor de l’apogeu actual de la ficció televisiva: amb les dues temporades de Twin Peaks, va saber traslladar a la televisió la seva mirada personal. Aleshores molta gent el va considerar un il·luminat —i ho era— i ara cada cop hi ha més directors que proven de fer el mateix, de Martin Scorsese a Gus van Sant o Barry Levinson. Gràcies a aquesta situació, des de fa uns dies corre per internet el rumor que la cadena NBC ha demanat a Lynch que faci una nova temporada de Twin Peaks. No sé si m’agradaria tornar a aquell món llunyà i boirós, ni retrobar la dona del tronc, però estaria bé que el director s’emboliqués en algun projecte nou per a la tele. Aquests últims anys els espectadors hem après a trobar la gràcia en una televisió més d’autor i això, en mans de Lynch, és un repte i un perill.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de gener del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma