Sense Triadú no seríem aquí

La figura de Joan Triadú creix amb el pas del temps. Quan, als setanta, el corrent dominant en el món literari era l'evangeli segons sant Lukács, Triadú semblava un lector anacrònic. Res més lluny de la realitat. Les seves activitats de dinamització cultural van ser múltiples, malgrat els ferris obstacles que el franquisme aplicava a tot allò que fes ferum de català. Però mai no van interferir en la seva cursa lectora de fons. Triadú, nascut a Ribes de Freser el 1921 en un entorn sense llibres, va començar llegint Patufets i Massagrans fins que un bon dia les desventures de l'orfe Phillip Pirrip, Pip, a la novel·la Grans esperances de Charles Dickens el van transformar en lector constant. Des d'aquest dijous  es pot visitar a la sala Cotxeres del Palau Robert l'exposició Llegir com viure. Homenatge a Joan Triadú (1921-2010), comissariada per Joan-Josep Isern. És una exposició que penetra en una certa intimitat del personatge, tot recreant el passadís llarg de casa que menava al seu despatx, ple a vessar de llibres. Susanna Àlvarez, que va treballar els últims anys al seu costat, ha fet una tria de la correspondència que va mantenir amb escriptors de la talla de Baltasar Porcel, Carles Riba o Mercè Rodoreda i amb polítics com Jordi Pujol. Hi ha també documents menys intel·lectuals, com una nota de cal·ligrafia angoixada que la seva filla Teresa va escriure (PARE TORNA!) quan estava pres a la Model. 
 
El fil de la cultura catalana es va mantenir gràcies a l'acció perseverant de gent com Joan Triadú, crític exigent de poesia alhora que pedagog incansable. Va ser un dels fundadors de les Escoles Thau i va formar part del Consell Directiu de la Institució Cultural del CIC. Havia rebut el títol de professor de català de Pompeu Fabra i  va lluitar perquè en plena dictadura hi haguessin més professors de català. L'any 2004, quan ja havia publicat Dies de memòria 1938-1940: diari d'un mestre adolescent i treballava en les Memòries d'un segle d'or, vaig entrevistar-lo al vetust paranimf de la Universitat de Barcelona per al programa literari Alexandria. Abans de seure, va fer una cosa que em va impressionar. Va localitzar una pintura fosca entre les que decoren les parets del paranimf i em va explicar que el setembre de 1939 havia fet l'examen d'ingrés a la universitat en aquella mateixa sala. El malcarat examinador franquista que els tocà en desgràcia va improvisar l'examen allà mateix, d’una sola pregunta: “Describan una de estas pinturas y explíquenla”. Triadú va triar la que 65 anys després teníem al davant. Va suposar que la figura central era Ramon Llull i va desplegar tot el que ja llavors sabia del filòsof medieval, pare de la llengua catalana. Em va confessar un detall que li hauria impedit ser el primer de la seva família que accedia a la universitat, Se’n va adonar a temps, però, i  allà on anava a escriure Ramon Llull va posar Raimundo Lulio. Això el va salvar, i aquí estem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura, 19/1/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma