Apropar?

La prevenció contra l’adopció indiscriminada de barbarismes és una estratègia positiva per mantenir la qualitat d’una llengua, sempre que l’obsessió per la puresa no ens obnubili. Massa sovint tirem pel dret a l’hora d’anostrar paraules que no ens calen i acabem arraconant solucions genuïnes que ja cobrien les nostres necessitats. A voltes un mot aparentment genuí actua com un cavall de Troia. És el cas del verb apropar (acostar, aproximar), documentat en textos catalans només des de finals del segle XIX però omnipresent a primers del XXI. Només cal llegir els diaris per adonar-nos com l’ús d’apropar ha anat guanyant terreny a acostar, que seria el verb central per expressar aquesta acció i que està documentat en català des del segle XIII. La sonoritat d’apropar, amb l’oclusió contundent de prop, sedueix cada cop més catalanoparlants, en detriment d’acostar i de variants més específiques o territorials, com atansar, arrambar, aproximar, atracar, arrimar, adossar... Paradoxalment, un dels motius que ha fomentat l’abús d’apropar és la seva presumpta genuïtat. Presumpta perquè en realitat és un calc del castellà. No pas del mot, sinó del procés que transforma un adverbi (cerca) en un verb (acercar). Si volem veure de prop una bombona de propà, més val que ens hi acostem o que ens hi atansem. Si ens hi volem apropar potser ens esclatarà. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al suplement Cultura 1/2/13

Comentaris

  1. Trobe que un altre motiu del triomf de la substitució pot ser que als nous parlants castellans "acostar-se" els recorda massa "gitar-se" o "anar al llit".En alguns casos deu ser paregut al que els anglesos en diuen un "false friend".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma