Basajaun i Belagile

Aquesta setmana Barcelona és negra gràcies al consolidat festival de novel·la policíaca BCNegra. Ja fa anys que aprofito els estímuls que genera aquest certamen per llegir obres d'un gènere tan exigent com imitatiu, en el sentit noble del terme. L'auge de la novel·la negra d'aquests últims temps no és aliè a la conflictivitat social que provoca el pèndol de bonances i malvestats econòmiques que assolen Europa. La situació actual de les societats grega, italiana, catalana o espanyola tampoc no és aliena a les últimes novel·les de Màrkaris, Camilleri, Martin o Silva. La literatura dita negra sovint és una extensió de la crònica periodística. Però sempre hi ha obres que busquen una certa atemporalitat. És el cas de Dolores Redondo, l'últim fenomen que ens proposa la indústria editorial. M'he llegit la traducció catalana de El guardián invisible, una de les tretze llengües a les quals és traduïda aquesta primera part d'una anunciada trilogia situada a la vall de Baztan. En aquest primer volum assistim a la investigació d'un seguit de crims que presenten el mateix patró. La lògica argumental ens arrossega sense estridències per un seguit de llocs indefugibles de tota investigació, però alguna cosa en l'ambient ens atrapa. De mica en mica anem coneixent algunes circumstàncies personals de la inspectora Amaia Salazar que ens impel·leixen a interessar-nos-hi. Els descobriments sobre el cas que investiga queden en un segon pla i s'imposa la seva història personal. El camí que mena a l'origen de la seva por. L'episodi terrible del passat que va separar la inspectora de la seva família i que l'ha conformada tal com és.

Redondo aposta per una protagonista que tragina la triple efa: fèmina, forta i fràgil. La inspectora Salazar treballa a la policia foral i, per tant, no és una antisistema com la famosa Lisbeth Salander de Stieg Larsson, però ambdós personatges comparteixen la mateixa triple efa. Redondo també busca trascendir els límits de la raó, tot i que ella ho fa per una via més esotèrica. Situa la novel·la a Elizondo, en la zona bascòfona de Navarra, i aposta per recuperar figures màgiques de l'imaginari euskera. És així com treuen el nas la belagile (dona fosca, bruixa) o el basajuan (el senyor del bosc, una mena de ieti pirinenc), sense acabar de trencar mai la convenció del realisme ni travessar cap frontera sense retorn cap als reialmes de la fantasia. L'alt i pelut basajuan, el guardià invisible, conviu al relat amb l'esperit científic dels especialistes en óssos. La tia Engrasi,  bruixa sensata que voltà el món i tornà al born, exemplifica la capacitat d'un gènere novel·lesc pe albirar altres mons sense deixar de fonamentar-se en un realisme irreprotxable.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 4/2/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma