dissabte, 23 de febrer de 2013

Buscant Rodriguez

La música pop-rock va plena d’herois i màrtirs, èxits inesperats i fracassos sonats, però aquesta setmana he conegut una de les històries més extraordinàries... Comença a Detroit, el 1968, en el moment dolç del so Motown. Un músic d’origen mexicà, que es fa dir Rodriguez, actua en clubs de segona fila. És tímid, canta i toca la guitarra amb ulleres fosques. Una nit, dos productors que han treballat amb gent com Marvin Gaye o Stevie Wonder el van a veure. Escolten la seva música i, impressionats, li ofereixen un contracte. El 1970 surt el primer disc de Rodriguez, Cold Fact, on hi ha cançons meravelloses com Crucify your mind o Sugar Man. Les lletres fan pensar en Bob Dylan; el to melancòlic retira a Neil Diamond; els arranjaments tenen un aire soul, però hi domina la seva veu única. Ho té tot per triomfar, però, ai las, el disc passa desapercebut. Un any després, un altre productor d’èxit ho torna a provar: s’edita Coming from reality. Ara el seu so és una mica més elèctric, més orquestrat, amb ressons dels America, però continua sent ell.  Novament és un fracàs de vendes. I després el silenci. Rodriguez ja no grava més, no actua...

El que fa més especial aquesta història, però, és que mentrestant, sense que ell en sàpiga res, les seves cançons es converteixen en un gran èxit a Sudàfrica. Només allà, enlloc més. Hi ha clubs de fans, es venen milions de discos. Ningú sap com ha començat el fenomen, però les seves cançons són himnes de la lluita antiapartheid i fins i tot les prohibeix el govern. Com que ningú té notícies de Rodriguez, neixen les llegendes urbanes: diuen que es va suïcidar anys enrere, durant un concert... Aquest misteri folrat d’admiració és el punt de partida d’una pel·lícula fascinant: Searching for Sugar Man, del director Malik Bendjelloul, nominada als Oscar a millor documental. Uns quants privilegiats la van poder veure al darrer festival In-edit, i ara l’han estrenat als cines i alhora ha sortit en DVD. Jo l’he vista aquesta setmana i només en diré dues coses: que s’acaba bé, molt bé, i que després corres a escoltar un cop i un altre les cançons de Rodriguez.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de febrer del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir