De generacions

Sóc al·lèrgic a la divisió dels escriptors per generacions. Em sembla un recurs paupèrrim de màrqueting intel·lectual. A finals dels 80 hi va haver intents de contraposar els autors que llavors començàvem a publicar amb els que havien emergit en el tardofranquisme. Ells eren la generació dels setanta. Nosaltres, per fortuna, mai no vam tenir nom. En qüestió de generacions literàries el nom fa la cosa. Els intents periòdics d’establir la nòmina d’una generació s’articulen al voltant d’antologies o estudis literaris, però també de la indústria: col·leccions editorials, agències literàries, mitjans de comunicació. Cada generació té el seu crític de capçalera, que n’exerceix de notari, ontòleg i antòleg. 
 
La meva al·lèrgia no m’impedeix admetre que tots som fills d’un temps (i d’un país) o altre i que axò té conseqüències indefugibles sobre les circumstàncies des de les quals escrivim. Dimecres, en dos punts de Barcelona, es van presentar dos llibres que em porten a fer una revisió crítica de la meva al·lèrgia. Els autors són de dues generacions diferents: Esteve Miralles (1964) publica Retrobar l’ànima (Empúries) i Llucia Ramis (1977) Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna). Tots dos exploren l’espai autobiogràfic amb tècniques distintes (Miralles a prop del diari de viatge i Ramis de forma més novel·lada), però des de la mateixa actitud observadora. Com si tots dos s’haguessin aturat un moment nel mezzo del cammin di nostra vita per calçar-se el salacot d’exploradors del passat a la recerca d’alguna força motriu. Miralles, professor i traductor, en diu ànima i Ramis, periodista, ho associa a l’afecte i a la família. Són dos llibres notables, però el seu punt de partida és gairebé oposat i, mal m’està el dir-ho, molt generacional. El jove Miralles, jove perquè és de la meva quinta, deixa la feina (les feines alimentícies de gestió cultural que ha menat en institucions diverses) per buscar l’ànima perduda (l’escriptura). El seu desencant, covat durant anys de treball, és d’interior. La joveneta Ramis, que podria cantar amb Joan Miquel Oliver que no es vol fer la hippy perquè ja té una edat, comença a mirar enrere perquè la fan fora de la feina (les feines precàries de periodisme cultural que ha menat en mitjans diversos). El seu desencant és d’exterior, sense arribar als extrems que associem al mot intempèrie. De fet, el seu trassumpte a la novel·la es veu obligada a tornar a Mallorca, a casa dels pares, i això activa la seva recerca genealògica. Són dos llibres honestos de dues generacions diferents. Demanaré hora al meu al·lergòleg. Persisteix la picassor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 16/2/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma