Fronteres morals

L'atleta sud-africà Oscar Pistorius va néixer sense turmells ni peronés. Als onze mesos li van amputar les dues cames i li van implantar unes pròtesis. Ara és l’home sense cames més ràpid del món. La setmana passada el seu rumb es va tórcer. Va cosir a trets la seva nòvia. Una primera versió dels fets sostenia que havia disparat en defensa pròpia en confondre-la per un lladre, però ja han sortit veus que parlen de desavinences prèvies. L'escabrositat amputativa i la fama mundial de Pistorius han eclipsat un altre crim conjugal relacionat amb un esportista. El mateix dia que a Pretòria sonaven els trets, a Pennsylvania moria l'exjugador de bàsquet Matthew White. A ganivetades. Els fets també es van produir al dormitori conjugal, en una exclusiva vila del comtat de Delaware (Delco) anomenada Nether Providence. White, de 53 anys, va brillar a l'equip universitari de Penn, amb el qual va arribar a la Final Four de 1979, i després jugà a la NBA i a diversos equips de la lliga espanyola dels vuitanta, a Valladolid, Santa Cruz de Tenerife, Granollers i Granada. L'autora confessa del crim és l'esposa i mare dels seus dos fills, la val·lisoletana María Reyes García-Pellón, de 52 anys. Segons explica el Delco Times, l'espanyola el va pescar mirant pornografia a l'ordinador i va maquinar una venjança servida en plat semifred. Els seus motius són lapidaris: “m'he sentit obligada a fer-ho perquè estimo els seus fills”. Què hi pinta aquí l'amor matern? No provenen aquests fills de les mateixes pràctiques sexuals que reprodueix, potser magnificades, la pornografia?

El fiscal del districte Jack Whelan ha declarat al Delco Times que García-Pellón va declara que el seu marit veia porno amb young girls però que ells assumeixen que eren noies majors d'edat. No pas nenes. Ara per ara l'opinió pública tendeix a trobar el crim de la val·lisoletana del tot injustificat. Quants homes casats que ara llegeixen aquest rum-rum no han mirat mai pornografia en un ordinador? Però, i si l'anàlisi forense demostrés que les imatges eren de noies més jovenetes? De setze o catorze o dotze anys... Començaria a simpatitzar l'opinió pública amb l'assassina? Seríem, tots plegats, més comprensius amb la seva dràstica decisió? Especularíem amb càstigs exemplars més lleus? Què sé jo, si en comptes de degollar-lo li hagués trencat les cames (tot transformant-lo en un Pistorius), ens semblaria igual d’horrible? Si creuen que tenen una opinió clara al respecte vagin al Teatre Lliure de Gràcia y vegin la sensacional obra Blackbird de David Harrower, amb Jordi Bosch i Bea Segura. És un  passeig per la zona fronterera de la moralitat ideal per revisar (i/o confirmar) prejudicis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 19-2-13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma