dilluns, 4 de febrer de 2013

La pell de l’anguila

Repassem un cop més totes les sospites, acusacions, excuses, proves i processos que aquests dies envolten al PP i, de tot plegat, se’n destil·la una pregunta: ¿com és que hi ha milions de persones que els continuen votant? Ja no es tracta del regidor de poble que aprofita el petit poder per cobrar-se un sopar i la gresca de després, tampoc no és el lacai d’oficina que indulten a corre-cuita, tot i ser culpable, ni un càrrec mitjà que regala vestits i prevarica per tenir un àtic a primera línia de mar. Ara qui s’assenyala és la cúpula del partit, els noms que remenen les cireres del govern. I tanmateix, si demà se celebressin eleccions de nou, segur que milions d’espanyols tornarien a confiar-los el seu vot. Ànimes de càntir! No ho dic per dir: en el passat hem vist diversos exemples d’aquesta fe cega. Després de la nefasta gestió del cas Prestige, el PP gallec va tornar a guanyar les eleccions autonòmiques del 2004. Mentre el cas Gürtel s’anava podrint cada dia més, nou dels imputats es van presentar a les eleccions autonòmiques de València i el PP va guanyar-les.

El mateix es pot dir, esclar, dels altres partits majoritaris que van pel món arrossegant una sentència ferma, un judici, una investigació pendent: PSC y PSOE, Convergència i Unió... Sembla com si la corrupció els tornés impermeables i llisquents com la pell d’anguila. Aquests dies es compara el nivell de putrefacció de la política espanyola amb el d’Itàlia, i és veritat que en això del vot captiu es poden equiparar. Berlusconi tenia uns quants judicis pendents i condemnes que li rebotaven gràcies a la immunitat parlamentària, però cada cop que es tornava a presentar, els italians el votaven i guanyava. Hi ha una inèrcia de molts votants que és una forma de masoquisme, i que inevitablement va lligada a la tradició, la por del desconegut i la força del costum. Estaria bé que aquest cop, en lloc de treure pit i gallejar, els votants de Rajoy, Cospedal i companyia sentissin una mica de vergonya. Pot ser vergonya aliena, si volen. Per algun lloc es comença.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de febrer del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir