dissabte, 9 de febrer de 2013

L'apoteosi segons Espriu

L'any Espriu acaba d'engegar en un context apoteòsic: recessió econòmica d'abast europeu, crisi institucional espanyola generalitzada a tots els nivells jeràrquics, acusacions fundades de corrupció pertot, replantejament de les relacions Catalunya-Espanya. Apoteòsic. O encara diria més: apoteòtic. Hi ha paraules associades a determinades circumstàncies. La documentada biografia Espriu, transparent que Agustí Pons acaba de publicar a Proa recupera la història espriuana d'aquest adjectiu ignot, sinònim poc usat d'apoteòsic, un d'aquells termes que dormen al rebost del diccionari. El 27 d'abril de 1947, arran de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat per les autoritats franquistes, el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga va recuperar-lo per titular “Entrada triunfal del cardenal Legado en Barcelona. El homenaje que le tributó la ciudad fue apoteótico”. Els afectes al Règim devien trobar que amb apoteòsic feien curt i els devia plaure dring majestàtic de la terminació -ótico. El cert és que Galinsoga repetí l'adjectiu a dojo en les següents setmanes. Les visites que Franco va fer aquell mes de maig a ciutats com Sabadell o Manresa també van ser titllades d'apoteòtiques i el terme va fer fortuna en cercles oficialistes i esdevingué clixé: “el gigantesco y apoteótico recibimiento que le tributó Barcelona”. Espriu devia esbufegar. Tanta recepció apoteòtica li va tocar el botet i propicià un passatge hilarant a l’obra que llavors escrivia,  Primera història d'Esther
 
L'Altíssim parla de “la magnificència del gran monarca, la pompa d'un jorn apoteòtic” i el condemnat Bigtan demana clemència desesperadament tot dient: “Apoteòtic! / Aquest mot exòtic/ em torna neuròtic,/ prostàtic, cianòtic,/ elefantiàtic,/ penibètic, tític,/ i àdhuc apoplètic,/ i arterioscleròtic”. La tirallonga d'àtics, ètics, títics, òtics i àdhucs no li servirà de res. Bigtan morirà a mans del botxí tot proferint una última tirallonga de termes escurçats lletra a lletra, en el que tècnicament anomenem afèresi o decapitació: “apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic...” El professor Sebastià Bonet Espriu (Bonet és anagrama de nebot i ell mateix és nebot d'Espriu) descriu a la introducció de l'edició crítica un seguit de paral·lelismes entre els esdeveniments històrics i la gènesi de l'obra. En parlar d'aquesta decapitació apoteòtica d'Espriu escriu: “No cal dir què podia suggerir als lectors del moment la decapitació amb què es clou l'episodi”. Hi ha pocs mots que, tot i ser decapitats, reviscolin en termes que mantenen un cert sentit. Moreneta n'és un: oreneta, renéta, neta, eta i ta. Capelles un altre: apel·les, pelles, elles, Lles, les, és.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 5/2/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir