L’hora de Jane Gardam

A principis dels anys vuitanta, la literatura britànica va viure una fornada de joves autors que van renovar el panorama literari. Noms com Julian Barnes, Martin Amis, Ian McEwan o Kazuo Ishiguro van publicar els seus primers llibres i, alhora, les editorials van prestar més atenció als autors de les antigues colònies, com ara Salman Rusdie, Hanif Kureishi o David Malouf. Gràcies a l’èxit instantani, aviat es van convertir en autors traduïts i aclamats a mig món. Aquest bon moment, però, va tenir un contrapunt negatiu: de sobte, tota una sèrie d’autors de la postguerra, amb una obra sòlida iniciada als anys cinquanta, va quedar en fora de joc.

La majoria eren dones i, tot i mantenir el prestigi literari al Regne Unit, van mig desaparèixer de l’escena internacional. Potser els dos casos més clars són Iris Murdoch i Muriel Spark, però n’hi havia molts més. Darrerament sembla que aquest oblit s’està corregint i algunes editorials han fondejat en aquell bé de déu literari per rescatar obres notables. El cas de més èxit deu ser La librería, de Penelope Fitzgerald (Impedimenta), però també La fotografía, de Penelope Lively (Contraseña) o alguns títols de les mateixes Spark i Murdoch. Per mèrits propis cal afegir-hi, encara, una gran autora: Jane Gardam.

Gardam té 84 anys i ha publicat més de 30 títols. Fa dos anys Salamandra va fer traduir una de les seves novel·les més celebrades, El viejo juez (Old Filth, 2004). Hi narrava la vida d’un jutge nascut a Malàisia, fill d’un militar britànic, que feia carrera treballant a Hong Kong. La infantesa solitària a Gran Bretanya, el matrimoni amb una dona de caràcter i la rivalitat amb un altre jutge eren els eixos de la novel·la. L’estil de Gardam era tot un festival: emotiva, divertida, lluminosa i amb molt bona orella per als diàlegs. Ara Salamandra n’ha publicat La mujer del juez (The Man in the Wooden Hat, 2009) novel·la que retorna als mateixos personatges, però centrant-se en la vida de Betty, la dona del vell jutge, i el festival Gardam continua al mateix nivell. Llegir-la és com retrobar uns vells coneguts i adonar-te, tot d’una, que els enyoraves més del que ets capaç d’admetre.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de febrer del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma