dissabte, 2 de febrer de 2013

Metonímia sorpresa

El cas Bárcenas (quin gran nom per a un restaurantet!) ha connotat de mala manera la paraula sobre, un vocable tan multiús que pot ser substantiu, adverbi, preposició i, a sobre, prefix. Els presumptes sobresous rebuts per destacats dirigents populars han sobrealimentat aquests dies les xarxes socials fins al punt de sobrepassar-ne la capacitat. Dijous, quan El País va publicar la famosa pàgina de llibreta Miquelrius, Twitter es va arribar saturar. Sobrecarregat, deia. O això és el que redifonien xirois els mateixos que el saturaven a còpia de missatges plens de pictos sobrescos. L'escàndol dels sobres populars ha desfermat la creativitat verbal de la comunitat cultural, sempre més excitada quan la dreta confirma el seu arquetip arramblaire que no pas quan ho fa la (presumpta) esquerra. Com que cadascú conviu amb els arquetips que es guanya, molta gent m'ha enviat troballes textuals d'interès variable sobre el sobre. Des d'anagrames inquietants fets amb les cinc lletres de SOBRE (ROBES, RES BO) fins a la conjugació completa del verb sobreseure (Deixar sense curs ulterior una instrucció sumarial), que ja en present d'indicatiu comença amb formes tan interessants com sobresec, sobreseus, sobreseu... He descobert moltes paraules que prometo posar a partir d'ara entre reixes (als meus mots encreuats): sobrebanc (peça de fusta), sobrebò (molt bo), sobrecarta (segona provisió d'un tribunal quan la primera no ha tingut compliment), sobremà (tumor de cavall), sobreplè (que vessa), sotsobre (caiguda)... L'enginy verbal conviu malament amb l'excés. A partir d'un cert grau, embafa i provoca rebuig. 

La sobredosi de sobres  em fa pensar en els paranys de la metonímia. En aquest cas, encadenada. El sobre és un mer contenidor que passa a designar uns diners que presumptament eludeixen la fiscalitat. Però és que els diners també són mera metonímia, consolidada per segles de praxi econòmica que ha allunyat les estampetes rectangulars (abans moneda encunyada) dels béns, serveis o satisfaccions que ens procuren. Una metonímia que desemboca en un altre mot de cinc lletres: poder (verb, substantiu i fins i tot adverbi, sinònim de potser). Aquesta potencialitat radical, inherent a l'organització social que ens hem dotat, és la que circulava dins dels famosos sobres. Poder ensobrat. Botí compartit pels compatriotes de partit. Un il·lustrador amic m'envia una imatge que em transporta a la infància. Un sobre sorpresa com els que l'àvia em comprava a l'estanc de Matadepera (que també era el quiosc i la centraleta de telèfons) sobre l'any 70. Eren uns sobres boteruts plens d'objectes que els nens palpàvem amb il·lusió abans d'obrir-los. Recordo com si fos ara aquella sensació excitant d'intentar endevinar què hi havia dins abans d'obrir-lo. Em pregunto si ells devien sentir el mateix intentant endevinar quant hi havia dins abans de fotre-hi mà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura. 2/2/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir