Sobres, Obres, Pobres


Sobres.
Ara que David Cameron potser em convertirà en un immigrant il·legal a través d'aquest referèndum que vol convocar sobre la pertinença o no a la UE del Regne Unit, ha tornat a sortir als mitjans anglesos el nom de Neil Hamilton, exdiputat conservador, exministre sota John Major i actualment un membre actiu del comitè executiu d'UKIP, un partit petit però cada cop més influent dedicat exclusivament a treure Anglaterra d'Europa. Em recordo tan bé de Hamilton perquè va ser ell que em va ensenyar, per primer cop, com n'eren, d'importants, els sobres en la vida política i empresarial d'aquell país (i, de fet, molts altres). En el seu cas, uns sobres plens de diners que rebia amb regularitat, al llarg dels anys noranta, del propietari de Harrods, Mohammed al-Fayed (en canvi, Hamilton feia preguntes al Parlament per esbrinar coses pertinents als negocis del magnat egipci).
Obres.
Uns sobres que no tenien res a envejar als que el senyor Millet feia arribar a les seves filles al Palau de la Música (tot i que aquestes ja hi estaven en nòmina). O bé als sobres que Jan Gui, el nebot del duc de Palma, portava als treballadors de la trama Nóos (tot i que Gui ha negat que sabia que eren plens de diners perquè ell “només feia de missatger” i ja sabem que el missatger no se l'hauria de matar).
Pobres.
O bé als sobres que els mitjans diuen que l'extresorer del PP Luis Bárcenas lliurava durant anys, degudament omplerts de fins a 15.000 euros, a diversos membres del partit, incloent-hi alguns càrrecs públics. No deixa de ser significatiu que l'estratègia principal de l'advocat del Bárcenas és asseverar que pagar en un sobre no és delictiu, ja que es tracta d'una “pràctica antiquíssima”. Per la mateixa regla de tres, al PP els comptables encara deuen anotar el balanç de situació amb plomes d'oca en uns llibres polsosos amb unes pàgines curosament dividides (amb uns regles esgrogueïts) en comptes d'actiu i passiu. El rei d'Espanya ha demostrat estar molt més al dia, tot fent pujar el propi sou (i el del fill) amb un sol clic, com si diguéssim, alhora que ha condemnat l'oncle de Jan Gui a l'oblit internàutic. Res de sobres. Es veu que el monarca, per tradicional que sigui, sí que ha après –al contrari dels antics tresorers del PP (Bárcenas, Lapuerta, Naseiro...)– que és millor fer segons quines coses a través de l'ordinador.

Matthew Tree, El Punt Avui, 03/02/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma