Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2013

Gran "Món Petit"

Marcel Barrena ha estrenat el documental Món petit sobre el prodigiós cas de l'Albert Casals. Els espectadors surten del cinema trasbalsats per l'esperit positiu d'algú que, en plena infància: a) pateix una leucèmia, b) se li mor la mare, c) perd la força a les cames i d) es veu lligat a una cadira de rodes. De la mixtura d'aquests ingredients dramàtics en surt, paradoxalment, un jove rialler amb els cabells tenyits de blau i l'esperit llibertari de Jack Kerouac que viatja pel món sense diners, amb la seva nòvia Anna o en solitari. L'Albert personifica la demolició dels límits, el més important dels quals és la por, i el film té la virtut d'il·lustrar un concepte tan difús com la llibertat amb diversos llenguatges. D'una banda, el contrast d'opinions enquadrades propi del gènere documental, però també amb videos domèstics que mostren l'evolució de l'Albert i amb imatges robades enregistrades per l'Anna o, en algun cas, per l'Albert d…

L'efecte Tous

Imatge
L’efecte Tous l’hem de situar en el mateix rang de l’efecte badoc, que és l’alentiment de la circulació en un punt concret causat per la curiositat dels conductors per alguna circumstància externa singular, com ara un accident de trànsit. El desembre del 2006, uns facinerosos van intentar entrar a la casa dels Tous de Sant Fruitós de Bages i Lluís Corominas, el gendre, va disparar sobre un dels intrusos. Un fenomen paral·lel es produeix en el món de la literatura. Entre els entesos es denomina amb el nom d’efecte Tous. Si més no entre dos entesos que jo conec.
Quan un famós qualsevol publica una novel·la, els escriptors i els crítics el menyspreen perquè el consideren un intrús. Tant ens serveix l’exemple del sogre de Shakira com el de Pilar Rahola, que ha publicat El carrer de l’Embut a RBA (i que en aquests moments deuen estar entrevistant en una ràdio). També es va donar amb Memoria d’uns ulls pintats de Lluís Llach i ja es poden anar calçant Ferran Adrià i el doctor Estivill amb l…

El xandall i la felicitat

Imatge
És dimecres, quarts de deu de la nit. Torno cap a casa en un tren de rodalies i la gent fa cara de cansada. Una noia tecleja frenèticament un mòbil, un noi escolta música amb uns auriculars enormes. Em fixo en els altres passatgers i al meu vagó hi compto vuit persones que porten pantalons de xandall i no sembla que vinguin de fer esport. Són xandalls descolorits, balders, i em fan recordar que avui, 20 de març, ha sigut el Dia Internacional de la Felicitat. Les Nacions Unides el van decretar per primer cop l’any passat, i es veu que van triar aquesta data per raons astrològiques: el sol i l’equador estan en el mateix pla i el dia i la nit tenen la mateixa llargada i es crea un equilibri celeste i etcètera. El Dia de la Felicitat s’afegeix a la llarga llista de dies commemoratius de les Nacions Unides, com ara el Dia de la Salut Mundial (7 d’abril), el Dia dels Ocells Migratoris (12-13 de maig) o el Dia de les Dones Rurals (15 d’octubre). Si repasses tot el calendari de dies especials…

Jo, és que sóc de lletres

Xavier Gràcia és físic i matemàtic. Després de cursar les dues llicenciatures a la UB es va doctorar en física i ara exerceix de professor titular de Matemàtica Aplicada a la UPC. Pertany a un grup de recerca sobre geometria diferencial, sistemes dinàmics i aplicacions, però jo li conec les habilitats lingüístiques, que no són poques. L'any 2010 Gràcia va ser un dels dos únics lectors (l'atre va ser el ludòfil Víctor Bautista) que van resoldre l'enigma més difícil que he plantejat mai: tres versos xifrats a partir dels bitllets d'arreu del món que vaig introduir al dors de la coberta del llibre Verbàlia 2.0 (Empúries). Ara veig que Xavier Gràcia acaba d'encetar una curiosa secció al número 33 (març de 2013) del butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, també accessible per internet. Es diu Matemots i proposa vuit enigmes verbals relacionats amb conceptes matemàtics. Els quatre primers, de dificultat creixent són: 1) L'arbre més endèmic dels textos matem…

Espriu, poeta nacional (el retorn)

Imatge
Aquest cop li ha tocat a Salvador Espriu. Després de l’experiència amb Verdaguer, Ruyra, Pla, Rodoreda, Rusiñol, Coromines o el trio Calders, Sales, Tísner (tres pel preu d’un), el 2013 és l’Any Espriu perquè es commemorarà el centenari del seu naixement. Més d’un lector recordarà que fa tres anys, quan en feia 25 que havia mort, ja se li van dedicar uns quants homenatges, però aleshores no va arribar a la categoria d’Any perquè la tanda estava agafada per Joan Maragall i Màrius Torres. 

Si repassem la llista de noms seleccionats fins ara, ens adonarem que amb l’excepció de Rodoreda i Pla, que ja eren llegits abans del seu any de gràcia, i en part Calders i Sales, la resta de casos van servir per recuperar els autors en qüestió durant una temporada i prou. Se’n van fer noves edicions o reedicions, van sortir als diaris, se’ls van dedicar exposicions, van protagonitzar algun congrés a les universitats i després, de mica en mica, van tornar a l’oblit d’on havien vingut. La posteritat no …

L’enginyer i l’orfebre

Imatge
Ara fa uns mesos, Imma Monsó argumentava en un article que hi ha dues menes d’escriptors: els que escriuen sumant i els que escriuen restant. Per uns, deia, “el treball fonamental és posar una paraula rere l’altra”, mentre que els altres necessiten “esborrar una paraula rere l’altra”. M’agrada aquesta reducció de l’escriptura a sumes i restes perquè ens remet a l’essència de la creació literària. Escriure és sobretot reescriure i, al capdavall, l’habilitat per afegir o treure paraules d’un text és allò que acaba definint l’estil de cada autor. Quan va més enllà de l’obsessió justa, aquest impuls crea monstres: l’autor que suma i suma esdevé un grafòman; l’autor que resta i resta es queda en el no-res i un dia deixa d’escriure. 
Climent, l’excel·lent novel·la que acaba de publicar Josep M. Fonalleras (Amsterdam Llibres), també parla de tot això, entre d’altres coses. El Climent del títol és un autor bloquejat. Temps enrere havia publicat algun llibre, però ara viu emboscat en la paràlis…

Canta, Karim

El tràveling en primer pla dels futbolistes de les seleccions cantant l'himne nacional sembla una roda de reconeixement de criminals. Sobretot des que ha trascendit que el madridista Karim Benzema no canta mai la Marsellesa. L'actitud del francès d'origen algerià ha exasperat els seguidors ultradretans del país veí. Totes les gravacions mostren que Benzema no obre la boca quan sona l'himne francès, i fins i tot en una ocasió va fer riure el seu company Samir Nasri, com si se'n fotés. Benzema admet que mai no l'ha cantat, però diu que no és l'únic i que no per cantar l'himne marcarà un hat trick. A les gravacions podem veure alguns companys seus, com el mateix Nasri o Ribéry, que tampoc no baden boca mentre la resta de l'equip s'esgargamella entonant Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé... Benzema s'acull al mestratge d'un altre francès d'origen algerià vinculat al Reial Madrid: “Zidane, per exemple, no cantava ob…

Problemes a Xipre

Dijous gairebé trenta mil estudiants de secundària i batxillerat van participar en unes proves matemàtiques amb els enunciats en català: 19.427 inscrits a Catalunya, 4.245 al País Valencià, 3.434 a les Illes Balears, 24 a Andorra i 6 alumnes inscrits en un centre de Ceret, a la Catalunya Nord. És la XVIII Prova Cangur, auspiciada per la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC, en col·laboració amb la Societat Balear de Matemàtiques i la Societat Al-Khwarizmi valenciana. L’objectiu és estimular l’aprenentatge de les matemàtiques a través dels reptes que tots els que hem estat escolaritzats coneixem amb el descoratjador nom de “problemes”. El format consolidat de la prova consisteix en trenta reptes matemàtics de dificultat creixent amb una modalitat de resposta d’opció tancada (entre 5 de possibles). Cal resoldre’ls en cinc quarts, és a dir, 75 minuts. Com sempre, la prova Cangur es va celebrar simultàniament en diverses ciutats d’arreu del món, amb els enunciats traduïts a …

Cartes, Lluites, Acabades

Imatge
Cartes. Acabo de llegir la correspondència, ben interessant, entre Manuel de Pedrolo i el traductor Jordi Arbonès (Punctum, Lleida, 2011): dos literats autodidactes que es van esllomar durant anys per superar els obstacles creats per la censura franquista. D'altres escriptors catalans van tenir problemes similars, tal com demostren les cartes de Sales i Rodoreda (Club Editor, Barcelona, 2008), amb la diferència que aquests dos autors van acabar col·locats damunt uns pedestals permanents en el panteó literari català, mentre que tant Arbonès com Pedrolo, al final de les seves vides, van ser durament criticats per alguns intel·lectuals prou influents per convèncer molta gent que ja no calia fer cas ni de l'un ni de l'altre. Lluites. El Jordi era un amic i amb ell, per tant, m'és impossible ser objectiu. Cosa que no em passa amb Pedrolo, un autor abans popularíssim que –si exceptuem alguna obra de ciència-ficció o bé policíaca– gairebé no es llegeix avui en dia. Un escript…

Frenesí papal

Imatge
Ja que hi som, la setmana passada va sortir escollit Jorge Mario Bergoglio com a Summe Pontífex. Bergoglio, els mitjans ho pronuncien com el crit del gall dindi en zel quan és un cognom italià que es pronuncia Bergollo. Si a l’Argentina se senten autoritzats a dir-lo a la manera espanyola, jo tinc butlla per pronunciar a la catalana el cognom francès Chalaux (i seria Xalauix), l’irlandès O’Hara (i seria Oara) i l’anglès Tree (i seria Tree, amb una vocal doble, com si caigués per un abisme). A partir d’ara aquest serà un dels meus obis (hobbys, a la catalana). Tanta unanimitat sobre la senzillesa, cordialitat i espontaneïtat del Papa em resulta sospitosa. S’han magnificat petits gestos irrellevants i tothom ho repeteix com un lloro. Conec capellans que no són ni senzills, ni cordials, ni espontanis i no per això no són uns bons ministres de l’Església. Tampoc no cal que siguin la humilitat encarnada. Una mica de supèrbia ajuda a passar la tarda. Com a catòlic, m’irrita que tants fidels f…

Kevin Spacey i Alicia Sánchez-Camacho

Imatge
A banda de les històries de detectius privats, policies i assassins, la majoria de telesèries dramàtiques que es fan als Estats Units giren sobre un d’aquests tres temes: metges i hospitals, advocats i jutges, o polítics i jocs de poder. Esclar que també hi ha vampirs, publicistes mudats que fumen, cavallers destronats o professors de química que fan droga, però les modes passen, les sèries s’acaben i al final sempre sobreviuen els mateixos temes que preocupen els americans: sanitat, justícia, política. De tots tres filons, la política és qui ha donat darrerament més sèries memorables i allunyades dels tòpics. Penso en l’èpica esmorteïda per les catifes d’El ala oeste de la Casa Blanca, en la trama de les eleccions que resseguia diverses temporades de The Wire, o en Boss, aquell alcalde de Chicago sense escrúpols, cínic i amb una malaltia degenerativa que li feia veure visions. Els entra-i-surts de la política també són el centre de House of Cards, que protagonitza Kevin Spacey i emet…

Antonímia onomàstica

Es diu que el nom fa la cosa, però l'atzar és tossut i moltes vegades intervé amb la contundència que els antics reservaven a les divinitats. Els exemples de noms o cognoms adequats a l'activitat professional del seu portador sovintegen. Per exemple, la portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca que es diu Marta Afuera o l’eminent ginecòloga doctora Concepció Jove Alegre. De fet, en anglès els designen amb un neologisme traduïble per aptònim i és costum col·leccionar-los. Aquí, abans de saber com dir-ne, ja en col·leccionàvem. El meu cas d'aptonímia preferit es va donar l'any 2001. Un Mallorca classificat per a la Champions va començar la temporada entrenat per l'alemany Bernd Krauss, però l'arrencada a la lliga va ser nefasta i a finals d'octubre un equip alemany va ridiculitzar el Mallorca a Son Moix. Aquella derrota a domicili va significar el comiat de Krauss, amb dues coincidències dignes d'un guionista il·luminat: a) l'equip alem…

La fi del món

Conservo, des de la més tendra adolescència, diversos llibres sobre la profecia de Malaquies, un enigma històric que reapareix cada cop que hi ha fumata blanca. Malaquies va néixer a Irlanda, concretament a Armagh, l'any 1094, va visitar Roma el 1139 i hi va tenir una visió profètica en forma de llista. El seu manuscrit cataloga tots els papes de l'Església catòlica, des de Sant Pere fins a la fi dels temps. En teoria va lliurar la seva profecia al papa Innocenci II i no se'n va saber res més fins que l'any 1595 l'historiador Arnold de Wion la va incloure al llibre Lignum Vitae. Els 77 primers pontífexs de la llista ja eren història, a finals del segle XVI, i per tant els seus lemes podien haver estat falsificats perquè encaixessin, però els dels següents van ser escrits anticipadament sense cap mena de dubte. Veig que la meva lectura de la interpretació de l'enigma per Juan Manuel Igartua data de 1976, en ple papat de Pau VI (Flos florum), número 108 d'un…

Tens un e-mail?

Avui se celebra a moltes bibliotequesuna de les semifinals de la Verbalíada 2013, un concurs lingüístic organitzat des del Servei de Biblioteques de la Generalitat per fomentar la relació dels seus usuaris de 12 a 18 anysamb la llengua, mai prou rica ni fluïda. El joc és una via d'accés als vergers verbals.Jugar amb el llenguatge pot fer que un adolescent en descobreixi la potència, se'n meravelli i apliqui tota la curiositat a continuar explorant. A requesta del Servei de Biblioteques, doncs, amb l'Oriol Comas hem adaptat alguns jocs de Verbàlia. Avui acaba la segona de les tres fases de la Verbalíada. La primera es va fer a verbaliada.cat amb jocs accessibles per web i una aplicació homònima per a telèfons i tauletes. La tercera serà una gran final el 14 d'abril a l'Auditori amb la participació del grup Txarango. Els premissón immaterials: experiències com ara assistir a rodatges, concerts o assaigs de teatre. En l'entremig la Verbalíada es fa present a les b…

Un quilo d'invisible

Joan Miquel Oliver és amfibi. Les seves lletres, cantades per Pau Debon, han transformat els Antònia Font en un grup tan influent com inimitable. Dalt de l'escenari, Debon és el sol i Oliver la lluna. Es mou poc, canta segones veus i es manté en tot moment en un segon pla. Quan fa discos en solitari i després puja a l'escenari a presentar-los no és gaire més actiu, tampoc. Assumeix que no pot estar en segon pla, però es parapeta rere la guitarra com un cantautor galàctic i continua cantant en un to intimista. L'univers creatiu de Joan Miquel Oliver no es limita a les cançons. Fa uns anys va debutar amb una novel·la hipnòtica: El misteri de l'amor. Ara torna a publicar un llibre a l’editorial Empúries, però aquest cop és una comèdia: Un quilo d'invisible. Un títol que cal llegir literalment, perquè Oliver juga amb una convenció de gran eficàcia dramatúrgica, fins al punt que la lectura projecta en la nostra imaginació les escenes descrites amb una nitidesa absoluta.…

El carrer de cada dia

Avui és onze de març. Si passegeu per Palafrugell o per Sant Andreu de la Barca trobareu carrers que porten aquesta data a la placa. També a Skopje, a la república de Macedònia, tot i que per motius diferents. A la placa de Sant Andreu de la Barca hi posa: “en memòria de les persones que van perdre la vida en l'atemptat de Madrid”. Es refereix als terribles fets de l'estació d'Atocha de fa nou anys. Extrec aquesta informació d'un blog (palmarola.cat) que està de celebració perquè acaba d'assolir el seu objectiu fundacional de fer el que en podríem dir un carrendari: documentar fotogràficament carrers d'arreu del món dedicats a tots els dies de l'any. Els verbívors els anomenem cronovies i l'Antoni Palmarola i Creus va obrir el seu blog amb la voluntat de col·leccionar-les, documentar-les i, en la mesura del possible, escatir què commemora cada data. Ara acaba de completar aitalcarrendari: 365 dies de l'any en 365 carrers d'arreu del món. Però en…

Àngels, Divins, Caiguts

Imatge
Àngels. Una de les poques lliçons que encara recordo de l'escola és la d'un professor d'història que ens va ensenyar que la base de totes les monarquies era el feudalisme, el qual –segons ell– no era res més que extorsió a canvi de protecció. Després, però, vaig descobrir que les monarquies van aparèixer molt abans: fa uns 15.000 anys, quan els bruixots tribals van començar a cedir la responsabilitat dels seus afers terrenals a uns apoderats, els primers reis, els hereus dels quals han continuat mantenint una relació estreta amb la classe sacerdotal de torn. D'aquí el valor místicament simbòlic que alguns encara atorguen als monarques europeus que segueixen en actiu. Divins. Incloent-n'hi dos que fa quinze dies van ingressar a l'hospital. A Joan Carles Maria de Borbó se li ha hagut d'estabilitzar la columna i Elisabet Alexandra Maria Windsor ha tingut una malaltia d'aquelles que obliguen les infermeres a estar a l'aguait amb els orinals plans: dos p…

Diners caiguts del cel

Imatge
Un periodista del digital e-Notícies s’ha endinsat en aquest laberint de xifres i lletres que és el Diari Oficial de la Generalitat i n’ha tornat a sortir amb una informació fabulosa: Xavier Bru de Sala cobrarà 123.000 euros com a comissari de l’Any Espriu. IVA inclòs. En concret, el DOGC diu que els diners són en concepte dels “treballs de comissariat per a l’organització i el desenvolupament dels actes commemoratius del centenari del naixement de Salvador Espriu que es desenvoluparà durant l’any 2013”.
A banda de la redacció lamentable de l’enunciat oficial —amb aquest desenvolupament que es desenvoluparà i la falta de concordança entre subjecte i verb—, salta a la vista que la quantitat és desproporcionada. Fa mesos que l’augment de l’IVA i les retallades en els pressupostos de cultura fuetegen el sector. Cada setmana veiem sales de teatre que tanquen, festivals de música reduïts o suspesos, llibreries que abaixen la persiana, museus que redueixen les exposicions, etcètera. La situ…

Letònia, un país pintoresc

Imatge
Per raons de feina, els últims temps he viatjat uns quants cops a Letònia, una complicada operació comercial m’ha dut a Riga. De resultes d’això, m’he iniciat en l’estudi del letó amb un manual molt bàsic i uns discos d’Idiomas Vivientes que diuen insistentment: “Repita conmigo”. Ara sóc capaç de pronunciar en un letó deficient unes idees una mica peculiars: el meu oncle juga a tennis, aquelles muntanyes són altes, el gos salta content. Em pregunto amb qui entaularé conversa.
Acostumo a viatjar amb un transistor per entretenir-me a l’hotel. No sempre em ve de gust veure el concurs Belleses a l’aigua, sobretot quan les belleses es banyen a la mar Bàltica durant l’hivern. Estàs tota l’estona amb l’ai al cor per si la bellesa de torn es mor d’una hipotèrmia.

Fa uns dies desfeia la maleta sentint Letònia Ràdio quan van radiar un anunci d’una asseguradora: “Els letons som homes de paraula”. Vaig baixar a la cafeteria, tenien la ràdio encesa i en vaig sentir un altre de la mateixa companyia:…

Van Morrison, fugisser

Imatge
És possible que no ho sàpiguen, però fa cinc mesos Van Morrison va publicar un nou disc. Es diu Born to sing: no plan B i és el que fa 34 de la seva carrera. Com a novetat va passar força desapercebut, però la veritat és que això comença a ser normal. Els darrers anys, amb la seva resistència a acceptar els canvis en el mercat musical, Van Morrison s’ha convertit en un artista mig clandestí. Els seus discos recents no es troben a Spotify, on només permet que hi hagi antologies de grans èxits, i les noves cançons gairebé mai no sonen a la ràdio. Els que volen seguir-lo, doncs, han de fer el que s’ha fet sempre: comprar el disc, ja sigui en una botiga o a internet. 

En tot cas Born to sing: no plan B és un disc excel·lent, del mateix nivell que les seves últimes gravacions. Conté algunes cançons que s’inclinen cap al blues, d’altres brillen pels arranjaments de jazz, i hi ha un parell de balades precioses. La meva cançó preferida és Goin’ down to Monte Carlo, vuit minuts que concentren l…

Llei, Dret, Regla

Imatge
Llei. Al final del debat sobre l'estat de l'Estat que ell mateix regeix, Mariano Rajoy va deixar clar què pensava del procés sobiranista català: “...contraviene un principio elemental del estado de derecho, el sometimiento de todos a la ley”. I per si algú no ho havia copsat ben copsat, va reblar: “Esto es la ley, y no podemos desconocerla ni pasar por encima de ella.” Dret. Tant una frase com l'altra són força típiques de tantes de semblants emeses últimament de Madrid estant, en el sentit que obvien, indefugiblement, el concepte de justícia, sense el qual les lleis no deixen de ser tan arbitràries com les mateixes cultures humanes que les inventen: els babilonis, per exemple –talment uns peperos avant la lettre – van escriure els seus codis civils casuístics en pedra; els xinesos tenen un derivat de la llei socialista soviètica; els europeus d'avui fan servir una barreja ad hoc del dret anglosaxó i els codis justinià, napoleònic i alemany; i l'Estat espanyol, una…

Barça, mites i herois

Imatge
Fa més de cinc anys que temíem aquest moment, cinc anys de disfrutar del millor equip del món. De tant en tant, una veueta sorgia del subconscient i ens preguntava què passaria quan ens despertéssim del somni, però era només l’instint de supervivència: a la tribu barcelonista, el patiment és genètic. En el futbol, cinc temporades són una eternitat. Potser per això ara que perdem tres partits gairebé seguits, i dos són contra el Reial Madrid, i a més podríem quedar eliminats de la Champions, ens agafa una sensació de vertigen, una suor freda que ens torna hipocondríacs. Ens miren aquests jugadors que durant tants anys ens han demostrat que tenen un esperit de competició extraordinari, i a més són d’una pasta especial —és que són molt normals, dèiem—, i de sobte comencem a dubtar d’ells.
En el fons, ho fem per no haver de dubtar de nosaltres mateixos, perquè ¿n’hi ha prou amb tres partits dolents per desmuntar tot un mite? Esclar que no. Potser el que cal ara mateix és repassar tots els …

Confucionisme confusionista

Tot i l'estat d'incertesa del món editorial Agustí Pàniker ha decidit ser valent i començar a publicar també en català. Pàniker manté alt el pavelló del seu il·lustre cognom publicant els llibres relacionats amb l'espiritualitat que han fet de Kairós una editorial de referència en un gènere cada cop més exposat a la intromissió de xarlatans de fira. Els dos primers títols són de dos autors d'aquí: Josep Maria Romero (Tao, les ensenyances del savi ocult) i Jordi Pigem (La nova realitat). Romero, un escriptor de viatges de llarga trajectòria, prové de les rutes de la seda cotonosa que Alan Watts o Allen Ginsberg van obrir a mitjan segle XX per explorar l'espiritualitat oriental. Romero va deixar l'Índia enrere i ara viu a l'Extrem Orient, connectat i desconnectat alhora, tal com li permet fer l'era digital. La mirada del seu llibre és actual, entre altres coses perquè la filosofia del taoisme va néixer en el context d'una gran crisi de model que sacse…

Crítics literaris a destralades

Imatge
Fa uns quants anys, als Estats Units, un crític literari que es deia Dale Peck es va fer famós perquè tenia l’habilitat de fer emprenyar tothom. Era intuïtiu i agut, però sovint els seus articles perdien força per culpa de l’arrogància amb què despatxava els llibres. En una ressenya molt citada, per exemple, va escriure que Rick Moody era “el pitjor escriptor de la seva generació”. L’any 2004, quan els seus articles ja es llegien amb la intriga de saber qui seria la nova víctima, Peck va publicar una tria de les peces més polèmiques. A més de Moody, hi rebien noms consagrats com Kurt Vonnegut, Thomas Pynchon, David Foster Wallace o Julian Barnes. Fent gala del seu habitual aire foteta, va titular-lo com Hatchet Jobs, una expressió que en el periodisme anglosaxó descriu aquells articles que carreguen contra la reputació d’algú, i que podríem traduir lliurement com Destralades.

Com si fos un empestat, la majoria de ressenyes del llibre van condemnar el judici arbitrari i les males arts d…

El triomf de l'amor

Imatge
Se’m creuen els lligaments en veure amb quina mesquinesa camandulera han reaccionat els súbdits del Reialme d’Espanya amb tot això de l’amiga entranyable del rei Joan Carles, com ella mateixa s’ha presentat a ¡Hola!,la princesa Corinna més un cognom molt embolicat que no estic en condicions de teclejar perquè sóc en un túnel i no tinc accés a la xarxa. Se’m desencaixa la ròtula quan constato fins a quin punt els vassalls espanyols es comporten com aquells fills aviciats i acomodaticis que impedeixen que els seus pares es divorciïn per no perdre l’estabilitat familiar, aferrats a una estampa feliç purament il·lusòria i interessada. Se’m parteix el menisc en adonar-me que ningú no s’ho ha mirat des d’una òptica humana: la d’un home gran i cansat, sol, avorrit en palaus i pabellons de caça, que ha trobat una mica d’escalf en una dona amable i comprensiva. Disculpin si els he aclaparat amb tantes referències traumatològiques. El meu traumatòleg m’ha donat hora per a la segona quinzena d’a…

Crisíope, la nova musa

Un dels gèneres literaris més practicats en temps de vaques grasses és el dels estudis. Ara que les vaques són magres en surten algunsque no resisteixen la comparativa qualitat/preu, però seria injust projectar l'ombra de la fera corrupta sobre tots els estudis que s’encarreguen. Sóc un lector apassionat dels estudis de tendències que divulguen diverses institucions i, per tant, estic ben a l'aguait de les novetats que, des del 2005, incorpora el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Aital índexdóna indicis, mesura i analitza les audiències dels mitjans de comunicació i dels consums culturals en els territoris de parla catalana. Alguns matins de dilluns, com avui, hi trobo a faltar una mica d'imaginació a l'hora de triar els criteris sobre els quals investigar. Està molt bé saber quins són els llibres més venuts o les ràdios més escoltades, però potser caldria ser una mica més agosarats. Tots els que hem fet de jurat, alguna vegada, en un premi literari sabem que l…