Barça, mites i herois

Fa més de cinc anys que temíem aquest moment, cinc anys de disfrutar del millor equip del món. De tant en tant, una veueta sorgia del subconscient i ens preguntava què passaria quan ens despertéssim del somni, però era només l’instint de supervivència: a la tribu barcelonista, el patiment és genètic. En el futbol, cinc temporades són una eternitat. Potser per això ara que perdem tres partits gairebé seguits, i dos són contra el Reial Madrid, i a més podríem quedar eliminats de la Champions, ens agafa una sensació de vertigen, una suor freda que ens torna hipocondríacs. Ens miren aquests jugadors que durant tants anys ens han demostrat que tenen un esperit de competició extraordinari, i a més són d’una pasta especial —és que són molt normals, dèiem—, i de sobte comencem a dubtar d’ells.

En el fons, ho fem per no haver de dubtar de nosaltres mateixos, perquè ¿n’hi ha prou amb tres partits dolents per desmuntar tot un mite? Esclar que no. Potser el que cal ara mateix és repassar tots els seus gols estratosfèrics, passades impossibles i aturades providencials. Oi que el Barça és una mena de religió laica? Doncs ara hauríem de reviure aquelles lliçons de futbol i agafar confiança. És com en aquell poema de Gabriel Ferrater sobre l’amor i el pas del temps: “Érem / el record que tenim ara. Érem / aquesta imatge. Els ídols de nosaltres / per a la submisa fe de després”.

Hi ha moltes maneres de provar d’entendre aquest tràngol. Jo, de moment, encara trio la fe en els jugadors, tot i que no és una fe cega. Em preocupa més la pèrdua de discurs per sota del joc, l’afebliment dels referents morals que en Guardiola va inculcar en l’equip i que en Vilanova sabia mantenir. En refereixo a aquella tensió que neix de les paraules justes, l’embolcall de sensacions que acompanya cada partit, la febre per imposar un estil de bon joc que ha de transmetre l’entrenador. Si això falla, malament rai. La fe ens pot fer esperar un miracle davant el Milan, hi tenim dret, però és més agraït quan la victòria té una explicació lògica.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de març del 2013.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma