dilluns, 4 de març de 2013

Crisíope, la nova musa

Un dels gèneres literaris més practicats en temps de vaques grasses és el dels estudis. Ara que les vaques són magres en surten alguns  que no resisteixen la comparativa qualitat/preu, però seria injust projectar l'ombra de la fera corrupta sobre tots els estudis que s’encarreguen. Sóc un lector apassionat dels estudis de tendències que divulguen diverses institucions i, per tant, estic ben a l'aguait de les novetats que, des del 2005, incorpora el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Aital índex  dóna indicis, mesura i analitza les audiències dels mitjans de comunicació i dels consums culturals en els territoris de parla catalana. Alguns matins de dilluns, com avui, hi trobo a faltar una mica d'imaginació a l'hora de triar els criteris sobre els quals investigar. Està molt bé saber quins són els llibres més venuts o les ràdios més escoltades, però potser caldria ser una mica més agosarats. Tots els que hem fet de jurat, alguna vegada, en un premi literari sabem que la temàtica dels originals que ens toca llegir depén moltíssim dels llibres més venuts en els mesos anteriors. Recordo que em vaig fer tips de llegir novel·les situades en monestirs medievals quan El nom de la rosa d'Eco arrasava a les llibreries. I el mateix va passar anys després amb les novel·les sobre la guerra civil després de l'èxit extraordinari de Soldados de Salamina. És clar que aquestes dades no són públiques i només les coneixen els jurats. Però n'hi ha d'altres que haurien de figurar al Baròmetre. 
 
Per exemple, els oficis dels escriptors debutants. Ara fa tres anys, quan la bombolla immobiliària va aturar en sec la construcció de nous edificis, un editor em va explicar que no parava de rebre originals (novel·les, contes, assaigs, memòries) signats per arquitectes a l'atur que estaven descobrint la seva vocació literària. “Com que ara tenen temps!”, em va dir l'editor amb cara de pòquer. Avui ho he recordat en veure un parell de novetats literàries de dues de les editorials independents que millor editen del país: L'endemà de Tuli Márquez (Edicions del Periscopi) i Seixanta mil paraules de Manuel Subirats (Edicions de 1984). Intentaré llegir-les, però el que provoca aquest rum-rum és que els dos novel·listes novells provenen del món audivisual. Subirats (1963) reincideix amb un segon llibre a la mateixa editorial després d'anys de producció audiovisual i publicitat. Márquez (1962) debuta amb un llarg currículum de realitzador a TV3. La seva nota biogràfica ja ho diu tot: “Ara, alliberat de sou i feina, es dedica a escriure”. 

Quin serà el proper gremi professional que buscarà refugi en l'escriptura?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 4/3/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir