dimecres, 6 de març de 2013

Crítics literaris a destralades

Fa uns quants anys, als Estats Units, un crític literari que es deia Dale Peck es va fer famós perquè tenia l’habilitat de fer emprenyar tothom. Era intuïtiu i agut, però sovint els seus articles perdien força per culpa de l’arrogància amb què despatxava els llibres. En una ressenya molt citada, per exemple, va escriure que Rick Moody era “el pitjor escriptor de la seva generació”. L’any 2004, quan els seus articles ja es llegien amb la intriga de saber qui seria la nova víctima, Peck va publicar una tria de les peces més polèmiques. A més de Moody, hi rebien noms consagrats com Kurt Vonnegut, Thomas Pynchon, David Foster Wallace o Julian Barnes. Fent gala del seu habitual aire foteta, va titular-lo com Hatchet Jobs, una expressió que en el periodisme anglosaxó descriu aquells articles que carreguen contra la reputació d’algú, i que podríem traduir lliurement com Destralades.

Com si fos un empestat, la majoria de ressenyes del llibre van condemnar el judici arbitrari i les males arts de Dale Peck. Llavors, de mica en mica, va deixar les crítiques incendiàries i es va centrar a escriure novel·les (que al seu torn van rebre crítiques negatives). Alguna cosa, però, en devia quedar d’aquell  instant de fama, perquè ara fa un parell d’anys una colla de crítics britànics van instaurar el premi Destralada de l’any. Segons diuen a la seva pàgina web, The Omnivore, el premi destaca “la ressenya més enfadada, enginyosa i incisiva” i que alhora promogui la integritat i lenginy en el periodisme literari.

Entre els articles finalistes del 2012 hi havia grans destralades a les últimes novetats de Martin Amis, Naomi Wolf  o Salman Rushdie, entre d’altres. El passat 12 de febrer es va saber que la guanyadora era Camilla Long, per un repàs detallat a Aftermath, de Rachel Cusk, unes memòries del seu divorci “farcides de metàfores florides i boges”. Més enllà de ser una bona excusa per celebrar la literatura, un premi així serveix per destacar un parell d’obvietats. La primera és que tota ressenya ha de ser, abans que res, un exercici literari de qualitat. La segona és que la referència a les destralades que clava Dale Peck les converteix en una mena de conte moral per als crítics literaris: remeten als límits que la majoria no gosen traspassar.

Jordi Puntí, El Periódico, 2 de març del 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir