El xandall i la felicitat

És dimecres, quarts de deu de la nit. Torno cap a casa en un tren de rodalies i la gent fa cara de cansada. Una noia tecleja frenèticament un mòbil, un noi escolta música amb uns auriculars enormes. Em fixo en els altres passatgers i al meu vagó hi compto vuit persones que porten pantalons de xandall i no sembla que vinguin de fer esport. Són xandalls descolorits, balders, i em fan recordar que avui, 20 de març, ha sigut el Dia Internacional de la Felicitat. Les Nacions Unides el van decretar per primer cop l’any passat, i es veu que van triar aquesta data per raons astrològiques: el sol i l’equador estan en el mateix pla i el dia i la nit tenen la mateixa llargada i es crea un equilibri celeste i etcètera. El Dia de la Felicitat s’afegeix a la llarga llista de dies commemoratius de les Nacions Unides, com ara el Dia de la Salut Mundial (7 d’abril), el Dia dels Ocells Migratoris (12-13 de maig) o el Dia de les Dones Rurals (15 d’octubre). Si repasses tot el calendari de dies especials, tens la sensació que només en dediquen a les causes perdudes, als desastres de la història o a les espècies i idees en perill d’extinció. 

Potser hi va haver un moment en què el xandall sí que representava una idea de felicitat, associada sens dubte a la comoditat (però no pas a l’estètica). El cap de setmana, la gent es posava el xandall i sortia a passejar. Hi havia parelles que fins i tot acomplien el ritual de portar el mateix model de colors cridaners. Després, de mica en mica, el xandall va començar a colonitzar els dies laborables: se’l posaven en arribar a casa, per treure el gos a passejar, per mirar la tele al sofà. Ara el xandall és també una imatge de la infelicitat. Veig aquestes persones al tren de rodalies i penso que s’han resignat. Pot ser que no treballin, penso, que es llevin al matí i es posin el xandall per estar per casa, com un uniforme d’aturat, i després els faci mandra canviar-se per baixar al súper o anar al metge. Tot al contrari del que passa als gimnasos, on ja no hi veuràs gaires esportistes amb xandall: ara es porten les mitges arrapades, les samarretes fetes amb materials que et deixen suar millor.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de març del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma