Espriu, poeta nacional (el retorn)

Aquest cop li ha tocat a Salvador Espriu. Després de l’experiència amb Verdaguer, Ruyra, Pla, Rodoreda, Rusiñol, Coromines o el trio Calders, Sales, Tísner (tres pel preu d’un), el 2013 és l’Any Espriu perquè es commemorarà el centenari del seu naixement. Més d’un lector recordarà que fa tres anys, quan en feia 25 que havia mort, ja se li van dedicar uns quants homenatges, però aleshores no va arribar a la categoria d’Any perquè la tanda estava agafada per Joan Maragall i Màrius Torres. 

Si repassem la llista de noms seleccionats fins ara, ens adonarem que amb l’excepció de Rodoreda i Pla, que ja eren llegits abans del seu any de gràcia, i en part Calders i Sales, la resta de casos van servir per recuperar els autors en qüestió durant una temporada i prou. Se’n van fer noves edicions o reedicions, van sortir als diaris, se’ls van dedicar exposicions, van protagonitzar algun congrés a les universitats i després, de mica en mica, van tornar a l’oblit d’on havien vingut. La posteritat no és eterna, i menys en català.

Es pot dir que en tots els casos l’esforç dels organitzadors estava carregat de bones intencions, però desenganyem-nos: avui dia escriptors respectats com J.V. Foix, Agustí Bartra, Joan Brossa o Josep Carner, per afegir-ne quatre d’importants a la llista abans citada, sobreviuen en la memòria d’uns quants lectors ben triats, i para de comptar. Potser se’ls estudia a les universitats, d’acord, i en alguns casos es llegeixen obligatòriament als instituts, però aquest fet no té pràcticament cap influència en la vida real. La cadena de transmissió s’ha trencat, la distància és insalvable. Les editorials catalanes ja tenen prou feina a viure al dia, pendents de les novetats, i, de fet, la majoria de llibreries ni tan sols reserven un espai per als clàssics catalans.

Digueu-me tabernacle, però jo no crec que amb Salvador Espriu la situació canviï gaire. El seu màxim reconeixement es va prolongar durant l’última dècada del franquisme i va continuar a la represa democràtica, en un moment en què la cultura catalana necessitava referents per a la resistència i era més receptiva que mai. Quan va morir, el 1985, l’omnipresència que el poeta havia aconseguit a les universitats va cristal·litzar en una generació de prescriptors literaris 
—professors d’institut, crítics, llibreters, estudiosos que van contribuir a fer-lo un autor de prestigi i alhora popular (fins i tot a desgrat seu). Inevitablement, també el van acabar reduint a uns quants llocs comuns. L’Any Espriu, doncs, arriba per refrescar-nos la memòria i segur que tornarem a sentir tot allò de Sinera, l’exili interior, Sefarad, la “meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, la càbala, els ponts del diàleg, la pell de brau, el cementiri, la timidesa, el notari, la pulcritud, la lletra d’amanuense, l’entrevista amb Soler Serrano...

Els aniversaris rodons serveixen sobretot per posar al dia l’obra d’un autor. Comprovem si el pas del temps l’ha tractada bé i en quina mesura encara és capaç de transformar-nos el present des del passat. Xavier Bru de Sala és el comissari de l’Any Espriu i, ara fa uns mesos, quan es va presentar el projecte, va anunciar que un dels objectius és que el poeta entri “en l’imaginari col·lectiu”. També va dir: “L’Any Espriu tindrà un caràcter cívic i ètic, no pas polític”. En el context actual, però, em temo que la majoria de lectures del poeta acabaran reduint-lo a la interpretació ideològica, que és la pitjor manera de maltractar una obra literària. De fet, el lema que presideix l’Any Espriu ja marca el camí: Ens mantindrem fidels. És un lema que t’obliga a preguntar-te: ¿qui és que es mantindrà fidel? ¿Nosaltres els catalans? ¿Nosaltres els lectors d’Espriu? ¿I fidels a què? ¿Fidels a la nostra parella? El fragment forma part dels versos més coneguts d’Espriu 
—en part gràcies a la versió cantada de Raimon: “Ens mantindrem fidels per sempre més / al servei d’aquest poble”, del poema Inici de càntic en el temple.

Quan Espriu va morir, el diari Avui va titular a cinc columnes: “Ha mort Espriu, poeta nacional de Catalunya”. Després aquest pes patriòtic va anar a parar a Miquel Martí i Pol, tot i que ell mateix va rebutjar-lo explícitament. A la mort de Martí i Pol, el 20o3, la plaça va quedar vacant, potser perquè la normalitat democràtica ho hauria convertit en una excentricitat adotzenada. Ara torna el poeta nacional. L’home endolat que va viure per salvar-nos els mots. Jo trobo que és un enfocament obvi, amb un punt de victimisme i que remet a un imaginari col·lectiu antiquat, però estic segur que sentirem tot d’interpretacions de la seva obra en clau ideològica. Pobre Espriu, quina manera de fer-lo patir.


Jordi Puntí, revista LAvenç, febrer del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma