Frenesí papal

Lleó XIII
Ja que hi som, la setmana passada va sortir escollit Jorge Mario Bergoglio com a Summe Pontífex. Bergoglio, els mitjans ho pronuncien com el crit del gall dindi en zel quan és un cognom italià que es pronuncia Bergollo. Si a l’Argentina se senten autoritzats a dir-lo a la manera espanyola, jo tinc butlla per pronunciar a la catalana el cognom francès Chalaux (i seria Xalauix), l’irlandès O’Hara (i seria Oara) i l’anglès Tree (i seria Tree, amb una vocal doble, com si caigués per un abisme). A partir d’ara aquest serà un dels meus obis (hobbys, a la catalana).
 
Tanta unanimitat sobre la senzillesa, cordialitat i espontaneïtat del Papa em resulta sospitosa. S’han magnificat petits gestos irrellevants i tothom ho repeteix com un lloro. Conec capellans que no són ni senzills, ni cordials, ni espontanis i no per això no són uns bons ministres de l’Església. Tampoc no cal que siguin la humilitat encarnada. Una mica de supèrbia ajuda a passar la tarda.
 
Com a catòlic, m’irrita que tants fidels fervororos, excitats pels mitjans, celebrin en un Sant Pare les virtuts d’un presentador de televisió. No confonguem el Papa amb Javier Estrada presentant La partida. A mi, sincerament, m’agrada més la melancolia de Pau VI, la discreció de Benet XVI, l’elegància de Pius XII. A un Sant Pare no li demano espontaneïtat, per a això ja tinc uns quants amics que s’aboquen la cervesa per sobre. Al contrari, a aquest Papa li desitjo complexitat, distància i estratègia per esbandir la corrupció del Vaticà i fer net en els casos de pedofília. I si per un atzar Mossèn Bertomeu li traduís aquesta modesta columna, sàpiga que les sabates vermelles li quedarien molt bé. Són un símbol del martiri. Com el vermell dels cardenals indica que estarien disposats a vessar la sang per Jesucrist, encara que no se sap si la pròpia o la dels altres.

Enric Gomà, Ara, dimecres 20 de març del 2013.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma