Gran "Món Petit"

Marcel Barrena ha estrenat el documental Món petit sobre el prodigiós cas de l'Albert Casals. Els espectadors surten del cinema trasbalsats per l'esperit positiu d'algú que, en plena infància: a) pateix una leucèmia, b) se li mor la mare, c) perd la força a les cames i d) es veu lligat a una cadira de rodes. De la mixtura d'aquests ingredients dramàtics en surt, paradoxalment, un jove rialler amb els cabells tenyits de blau i l'esperit llibertari de Jack Kerouac que viatja pel món sense diners, amb la seva nòvia Anna o en solitari. L'Albert personifica la demolició dels límits, el més important dels quals és la por, i el film té la virtut d'il·lustrar un concepte tan difús com la llibertat amb diversos llenguatges. D'una banda, el contrast d'opinions enquadrades propi del gènere documental, però també amb videos domèstics que mostren l'evolució de l'Albert i amb imatges robades enregistrades per l'Anna o, en algun cas, per l'Albert durant el llarg viatge (de 200 dies) a l'altra punta de món. És aquí on la pel·lícula s'allunya del ping pong dialèctic i pren volada dramàtica sense haver de recórrer a la dramatització. La clau que fa rutllar el projecte és la idea inicial de Víctor Correal i Adrià Cuatrecases: facilitar una càmera i un rumb a un viatger tan indòmit i extrem com l'Albert. L'objectiu d'arribar als antípodes per conversar amb l'home que viu a l'altra punta del planeta és un McGuffin excel·lent. 

Més enllà de la mateixa figura del protagonista, que a voltes pren una lluminositat colossal, Món petit conté molts detalls impagables. Com quan el protagonista s'excusa per no haver filmat algunes de les coses que els han passat el dia precedent perquè "si les haguéssim filmat no haurien passat", en una actualització mediàtica d'un dels maldecaps recurrents de la ciència: la influència de l'instrument d'observació sobre la realitat observada. També són impagables les imatges de video domèstic en les quals l'Àlex Casals, pare de l'Albert, manté una conversa d'una profunditat filosòfica digna de tercer de carrera amb el seu fill de sis anyets i ho justifica explicant que li havia de donar molta canya intel·lectual per distreure'l i superar la situació. O la naturalitat amb què la Mont Serradó, la seva mare no biològica, explica com van acordar si li diria mare o li diria Mont. La paternitat s'exerceix en un camp magnètic d'afectes regit pels pols del control i la llibertat. Els pares (i l'àvia) de l'Albert Casals ens regalen una lliçó tan colossal com la determinació del noi. Una lliçó també compartida pels pares de l'Anna Socias i contrapuntada de forma excelsa per les tres amigues de la nòvia, filmades per Barrena a la platja de Sant Adrià. Un últim contrast notable: l'exquisit tractament gràfic del mapa del viatge xoca amb un llibre de l’època del pare, un Kerouac en una edició Club Bruguera de quiosc amb tapa dura i un groc llampant, el color que avui trobem al disc dels Manel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 30/3/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma