Jo, és que sóc de lletres

Xavier Gràcia és físic i matemàtic. Després de cursar les dues llicenciatures a la UB es va doctorar en física i ara exerceix de professor titular de Matemàtica Aplicada a la UPC. Pertany a un grup de recerca sobre geometria diferencial, sistemes dinàmics i aplicacions, però jo li conec les habilitats lingüístiques, que no són poques. L'any 2010 Gràcia va ser un dels dos únics lectors (l'atre va ser el ludòfil Víctor Bautista) que van resoldre l'enigma més difícil que he plantejat mai: tres versos xifrats a partir dels bitllets d'arreu del món que vaig introduir al dors de la coberta del llibre Verbàlia 2.0 (Empúries). Ara veig que Xavier Gràcia acaba d'encetar una curiosa secció al número 33 (març de 2013) del butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, també accessible per internet. Es diu Matemots i proposa vuit enigmes verbals relacionats amb conceptes matemàtics. Els quatre primers, de dificultat creixent són: 1) L'arbre més endèmic dels textos matemàtics (2 lletres); 2) Pot ser aritmètica, geomètrica i fins i tot una edat (7); 3) Sistema de numeració que causa un sofriment relativament petit, com ara d'un deu per cent (7); 4) Taula de nombres que porten dintre seu totes les estudiants de la Facultat de Matemàtiques (6) (les solucions, a la frase final d'aquest rum-rum). En aquest primer lliurament de  matemots Gràcia els contextualitza i explica com la idea, tal com acostuma a passar amb les millors idees, va sorgir d'un atac d’ indignació personal. En el seu cas contra el títol d'aquesta columna, que molts homes de ciència troben irritant quan la senten pronunciar com excusa. Escriu: “és que jo sóc de lletres, aquella expressió sovint usada pels que pretenen justificar una mancança imperdonable a l'hora de fer algun raonament aritmètic elemental. Als de ciències, en canvi, bé que se'ns suposa que sabem llegir i escriure, no? Doncs comprovem-ho”.

Gràcia no només té tota la raó del món, sinó que demostra amb la seva actitud una coherència clara entre allò que diu i allò que fa, un tarannà habitual en la majoria dels seus col·legues perquè emana del mètode científic. Aquesta actitud contrasta amb la d'alguns creadors. Jorge Wagensberg sosté que el científic és capaç d’arribar a  comprendre allò que no ha estat capaç d'intuir mentre que l'artista pot intuir allò que no és capaç de comprendre.

Si avui tenen un dia artístic i els quatre primers matemots de Gràcia els han semblat, com a mi,  relativament assequibles (Pi, Mitjana, Decimal, Matriu), provin de resoldre el vuitè i ja m’ho explicaran: “Elegància pròpia dels espais paracompactes, de 10 lletres”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/3/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma