Kevin Spacey i Alicia Sánchez-Camacho

A banda de les històries de detectius privats, policies i assassins, la majoria de telesèries dramàtiques que es fan als Estats Units giren sobre un d’aquests tres temes: metges i hospitals, advocats i jutges, o polítics i jocs de poder. Esclar que també hi ha vampirs, publicistes mudats que fumen, cavallers destronats o professors de química que fan droga, però les modes passen, les sèries s’acaben i al final sempre sobreviuen els mateixos temes que preocupen els americans: sanitat, justícia, política. De tots tres filons, la política és qui ha donat darrerament més sèries memorables i allunyades dels tòpics. Penso en l’èpica esmorteïda per les catifes d’El ala oeste de la Casa Blanca, en la trama de les eleccions que resseguia diverses temporades de The Wire, o en Boss, aquell alcalde de Chicago sense escrúpols, cínic i amb una malaltia degenerativa que li feia veure visions. Els entra-i-surts de la política també són el centre de House of Cards, que protagonitza Kevin Spacey i emet Canal Plus. En aquest cas seguim les maniobres d’un demòcrata als despatxos de la Casa Blanca. L’astúcia per manipular els que l’envolten, l’ús de les trampes del llenguatge en benefici propi i el recurs de dirigir-se de tant en tant a l’espectador, alliçonant-lo sobre les seves maquinacions, li donen un aire shakespearià, de personatge inesgotable. 

Quan arriben aquí, les sèries de metges i d’advocats ens queden massa lluny i les veiem com una ficció i prou, però ¿què passa amb la política? No sé si els nostres representants són molt maldestres, o jo sóc un ingenu, però segueixo els passos d’aquesta crisi, el silenci del PP davant del cas Bárcenas, les excuses de la Cospedal, les explicacions de Jorge Fernández Díaz sobre l’informe policial (fantasma) dels diners de Mas i Pujol a Suïssa, els comentaris de Gallardón sobre la Llei de Desnonaments..., i davant de tot això no em costa gens endevinar-hi el doble joc, la trama de distracció que hauria pogut muntar el personatge de Kevin Spacey de trobar-se al seu lloc. 
L’altre dia, per exemple, veient Alicia Sánchez-Camacho mentre parlava en roda de premsa de la substitució de la seva escorta, gairebé m’esperava que de sobte mirés a càmera i digués: “En el fons m’és igual si em vigilen els Mossos o els Nacionals, ho faig perquè així poso en dubte una institució catalana i alhora distrec la gent dels altres conflictes que tenim al PP. La millor defensa és un atac” després ens picava l’ullet, o com a mínim ho intentava.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de març del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma