Letònia, un país pintoresc

Per raons de feina, els últims temps he viatjat uns quants cops a Letònia, una complicada operació comercial m’ha dut a Riga. De resultes d’això, m’he iniciat en l’estudi del letó amb un manual molt bàsic i uns discos d’Idiomas Vivientes que diuen insistentment: “Repita conmigo”. Ara sóc capaç de pronunciar en un letó deficient unes idees una mica peculiars: el meu oncle juga a tennis, aquelles muntanyes són altes, el gos salta content. Em pregunto amb qui entaularé conversa.  

Acostumo a viatjar amb un transistor per entretenir-me a l’hotel. No sempre em ve de gust veure el concurs Belleses a l’aigua, sobretot quan les belleses es banyen a la mar Bàltica durant l’hivern. Estàs tota l’estona amb l’ai al cor per si la bellesa de torn es mor d’una hipotèrmia.

Fa uns dies desfeia la maleta sentint Letònia Ràdio quan van radiar un anunci d’una asseguradora: “Els letons som homes de paraula”. Vaig baixar a la cafeteria, tenien la ràdio encesa i en vaig sentir un altre de la mateixa companyia: “Als letons ens agrada l’honestedat i el joc net”. Ningú no va riure. Tot sopant, el meu amic Pietr em va comentar: “Els letons tenen un alt concepte de si mateixos, ben injustificat. Tots els anys d’opressió russa van generar un sentiment immaculat sobre el poble letó. Els partits polítics són corruptes, l’elit econòmica suborna els governants mentre els uns i els altres evadeixen capitals, especulen amb el sòl i guanyen fortunes amb fraus. El diner negre és com un riu. Però els letons persisteixen a creure en la bondat extrema de la seva societat. Com si ells fossin els últims bons salvatges. No hi ha investigació, ni culpables, ni memòria, només la que no posa en entredit la corrupció actual: la lluita contra els feixismes alemany i soviètic, que és tractada amb tots els honors”. Això és el que em va explicar Pietr, el letó.

Enric Gomà, Ara, dimecres 13 de març del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma