dilluns, 18 de març de 2013

Un quilo d'invisible

Joan Miquel Oliver és amfibi. Les seves lletres, cantades per Pau Debon, han transformat els Antònia Font en un grup tan influent com inimitable. Dalt de l'escenari, Debon és el sol i Oliver la lluna. Es mou poc, canta segones veus i es manté en tot moment en un segon pla. Quan fa discos en solitari i després puja a l'escenari a presentar-los no és gaire més actiu, tampoc. Assumeix que no pot estar en segon pla, però es parapeta rere la guitarra com un cantautor galàctic i continua cantant en un to intimista. L'univers creatiu de Joan Miquel Oliver no es limita a les cançons. Fa uns anys va debutar amb una novel·la hipnòtica: El misteri de l'amor. Ara torna a publicar un llibre a l’editorial Empúries, però aquest cop és una comèdia: Un quilo d'invisible. Un títol que cal llegir literalment, perquè Oliver juga amb una convenció de gran eficàcia dramatúrgica, fins al punt que la lectura projecta en la nostra imaginació les escenes descrites amb una nitidesa absoluta. 

Un dels personatges és pintor de parets i aporta un quilo de pintura invisible. El primer que fan desaparèixer d'escena és una empipadora columna que separa els dos ambients del pis de lloguer en el qual se situa l'acció. Oliver especifica que en tot l'escenari no hi ha d'haver res de color blanc perquè aquest serà el color de la invisibilitat. La construcció de l'embolic que suscita la comèdia és remarcable, amb una coreografia d'espais pròpia del vodevil i detalls excelsos que ens fan demanar a crits veure la comèdia escenificada. La dansa de l'intercanvi de parelles es basa en la repetició de fòrmules aparentment innòcues, la versemblança infantiloide de la frase “no hi som” provoca un esclat de rialles en el lector que es projecta per les platees imaginades com a futur espectador i, a més, un gos borda cada cop que a la doble parella protagonista els passa pel cap robar els diners de la propietària de l'edifici, la senyora Esclaramunda. Un quilo d'invisible és un llibre bellament editat. Modest, flexible i il·lustrat amb gràcia pel Manèlic Roger Padilla. 

La convenció de la invisibilitat de la pintura blanca és una d'aquelles troballes que fan valorar la simplicitat tot fonent l'enginy, la genuïtat i la ingenuïtat. Recorda, en la seva eficàcia escènica, l'arxirepresentada Black Comedy de Peter Shaffer. Shaffer va estrenar l'any 1965 una farsa en la qual invertia el tractament de la llum. Quan l'escenari està completament a les fosques els vuit convidats d'una festa actuen amb total normalitat. Quan s'encenen els llums, actuen com si estiguessin a les fosques. Aquell feliç interruptor és una convenció tan ben trobada com el quilo d'invisible d'Oliver. Volem que aviat es visibilitzi a escena.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/3/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir