Van Morrison, fugisser

És possible que no ho sàpiguen, però fa cinc mesos Van Morrison va publicar un nou disc. Es diu Born to sing: no plan B i és el que fa 34 de la seva carrera. Com a novetat va passar força desapercebut, però la veritat és que això comença a ser normal. Els darrers anys, amb la seva resistència a acceptar els canvis en el mercat musical, Van Morrison s’ha convertit en un artista mig clandestí. Els seus discos recents no es troben a Spotify, on només permet que hi hagi antologies de grans èxits, i les noves cançons gairebé mai no sonen a la ràdio. Els que volen seguir-lo, doncs, han de fer el que s’ha fet sempre: comprar el disc, ja sigui en una botiga o a internet. 

En tot cas Born to sing: no plan B és un disc excel·lent, del mateix nivell que les seves últimes gravacions. Conté algunes cançons que s’inclinen cap al blues, d’altres brillen pels arranjaments de jazz, i hi ha un parell de balades precioses. La meva cançó preferida és Goin’ down to Monte Carlo, vuit minuts que concentren l’esperit del disc. A més, té una lletra especial: explica un viatge en cotxe de Niça a Monte Carlo, cal suposar que per raons professionals, i el músic ens deixa entendre que no li agrada gens veure gent. “Sartre va dir que l’infern són els altres”, canta, “i jo crec que la majoria ho són”.

Tothom ha sentit a parlar del caràcter esquerp i solitari de Van Morrison, però a vegades sembla que també sigui la seva principal inspiració. Quan repasso els seus discos dels últims 20 anys, m’adono que algunes de les millors cançons reflecteixen aquest temperament aspre i fugisser. Penso en This weight (“l’anonimat és tot el que desitjo”) o Just like Greta (“Vull estar sol, desconnectar el meu telèfon, com la Greta Garbo”), entre d
altres. Les lletres em fan recordar una escena que vaig viure anys enrere. Van Morrison actuava al Poble Espanyol de Barcelona i, com que no tenia entrada, vaig anar a escoltar-lo des de l’exterior, tot bevent una cervesa. Es va acabar el concert i sentíem el públic entusiasmat que laplaudia per demanar-li un bis. Aleshores els que estàvem a fora el vam veure sortir del recinte, al seient de darrere d’un cotxe negre, fugisser. No feia no dos minuts que encara tocava, la gentada seguia cridant-lo perquè tornés a l’escenari i ell ja era qui sap on.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de març del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma