Achebe, Igbo, Biafra


Achebe.
L'escriptor nigerià Chinua Achebe –el degà de la literatura africana moderna– ens va deixar fa una setmana. A Catalunya, d'aquesta pèrdua se n'ha fet més aviat poc cas (si excloem les associacions africanes locals i la magnífica llibreria especialitzada La Ploma); ara bé, Catalunya té l'excusa, si es vol, que està immersa en un procés que té alguna semblança –alguna, només– amb un esdeveniment que va marcar bona part de la literatura d'Achebe: la secessió de Biafra de la República Federal de Nigèria, el 1967.
Igbo.
Amb només 28 anys, el 1958 Achebe va publicarTot se'n va en orris (Ed. 62, 2000). En aquesta brillant novel·la anticolonial, Achebe no idealitza pas la manera de viure africana sinó que ens la presenta amb diversos clarobscurs; i quan un representant de l'Imperi Britànic finalment apareix en escena no és pas cap ogre sinó un ingenu amb inquietuds antropològiques: en fi, quelcom força pitjor que cap ogre...
Biafra.
El 1958, precisament, tot el continent africà maldava per trobar solucions al cacau geopolític en què els poders colonials l'havien submergit. Per als escriptors, un dels problemes més candents va ser la tria de l'idioma: havien d'utilitzar llengües africanes o colonials? Achebe va optar per ‘adaptar' l'anglès a les necessitats africanes, tot criticant el racisme preinstal·lat en l'anglès d'alguns escriptors europeus, com ara Conrad. També es va haver d'enfrontar a un gran conflicte polític: a Nigèria l'administració colonial sortint va falsejar els resultats de les primeres eleccions de la independència de manera que els islamistes del nord –que els britànics havien incorporat a la colònia creient que eren més ‘civilitzats' que les tribus del sud– les guanyessin. La tendència centralitzadora dels nordistes va impulsar els igbos de l'est –entre ells, Achebe– a crear l'estat de Biafra. El govern nigerià, amb el suport del RU, els EUA, l'URSS i Egipte, els va aixafar al cap de dos anys i mig de guerra. (L'últim llibre d'Achebe, un biafranista convençut, es titula, nostàlgicament, Hi havia un país). Es veu que molts igbos encara pateixen discriminació a Nigèria i n'hi ha que n'han fugit a casa nostra; a Manresa, per exemple, hi ha la seu de l'Associació de Biafrans de Catalunya: independentistes declarats, tant pel que fa al país propi com el d'adopció.

Matthew Tree, El Punt Avui, 31/03/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma