Correccions i correctius

La llengua és un mercat en franca recessió. L'any 2000, quan va néixer el nostre fill Lluís, ens van dir que seria discapacitat, però molta gent encara en deia invàlid o paralític. Quan va morir, el 2009, el terme discapacitat ja començava a ser qüestionat. Recordo haver ironitzat força sobre la caducitat dels mots en els frenètics vuit mesos que van separar la publicació de Quiet de la mort del Llullu. Ara acabo de rebre una petició per participar en una taula rodona sobre “la idoneïtat de l'ús de la paraula Diversitat Funcional per sobre de la paraula Discapacitat”. No hi participaré. Em sobta que no siguin capaços ni d'adonar-se que “diversitat funcional” no és una paraula sinó dues, però també que creguin convenient consumir energies en qüestions nominals, sobretot si estan tan mal resoltes. Encara bo que en vida de mon fill ningú no el va tractar de divers funcional, perquè m’hauria emprenyat. Les paraules són massa importants per deixar-les en mans dels partidaris de la correcció política. Fa poc he aconseguit convèncer els meus editors perquè a l'anunci televisiu de Plans de futur que s'emetrà durant la campanya de Sant Jordi el matemàtic Ferran Sunyer sigui denominat esguerrat, tal com ara fa cent anys titllaven els tetraplègics. És un mot d'època que, vist ara, adquireix un aire prou antic per fer-lo innocu. De fet, a La Cellera de Ter vaig conèixer una associació de discapacitats que havia batejat la seva revista així: L'Esguerrat. Reconec que altres denominacions històriques no em deixen el mateix regust. A la literatura ministerial dels anys setanta, per exemple, en deien subnormals. El terme va saltar al mercat d'insults de pati d'escola al costat de mongo o mongòlic, i no em veig gens amb cor de defensar-lo per més que es fes servir. Potser sí que ara passarà el mateix amb discapacitat, que és un terme tan oficialista, dessabeït i negatiu com podia ser-ho subnormal. Però d'aquí a això de la diversió funcional aquesta... 
 
Faig autocrítica: potser no n'hi ha per tant. I d'aquí salto al blog homònim (nonhihapertant.org) dels pares amb fills afectats per l'esquizofrènia. Llegeixo els seus neguits i m’adono que  un de gens menor és l'ús pervers de la paraula esquizofrènia en alguns mitjans de comunicació. En això tenen raó. Un cert llenguatge periodístic tira de veta amb aquest terme mèdic que designa un trastorn mental amb símptomes clarament descrits com si fos un mer sinònim d'antítesi, discordança, incoherència, contrasentit, desacord, absurd, antinòmia, paradoxa o disbarat.

Aquesta diversitat de funcions semàntiques del terme esquizofrènia sí que valdria la pena esmenar-la.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 9/4/13.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma