De sabates i espardenyes

Em van educar contra les espardenyes. Els de casa teníem una sabateria especialitzada en calçat de pell i sola de cuir. Calçats Virreina oferia les sabates més bones (i cares) de tot Noubarris, a la Barcelona  d’al·luvió des seixanta i setanta. D'espardenyes no en veníem, i una de les dites més definitòries del tarannà familiar era que a la vida mai s'han de fer les coses “amb una sabata i una espardenya”. M'agrada anar ben calçat, però reconec que he portat espardenyes. Fins i tot un estiu vaig cometre l'error d’anar amb  xancletes de goma a ciutat. Les espardenyes de veta m'agraden més i m'hi sento més còmode. Aquest Sant Jordi m'ha sorprès descobrir que una espardenyeria del carrer Avinyó (La Manual Alpargatera) vol posar la literatura allà on Palau i Fabre situava el pedestal del poeta. Més enllà de l'originalitat de calçar poemes, la proposta d'aquests espardenyaires té un valor afegit. El fulletó de l'espardenyeria en qüestió està traduït a gairebé cinquanta llengües! Els propietaris m'asseguren que totes les versions són aportacions voluntàries de clients. Aquesta pulsió poliglota sempre m'ha fascinat. L'he trobada en altres llocs tan insospitats com una espardenyeria. Recordo un molí holandès amb fulletons en 73 llengües, una de les quals el català. Perquè, això sí, allà on hi ha una proposta multilingüe tard o d'hora hi trobareu un català, sempre delerós de viure en un món diferent en el qual la nostra llengua tingui la presència garantida. 
Un dels exemples més impactants que recordo és el del museu de Pearl Harbor, a Hawaii. El detallat fulletó explicatiu de l'atac japonès estava traduït a desenes de llengües, potser un centenar, català inclòs. Cada pila ocupava una mena de casella amb una bandera en Din A4. Quan l'any 2005 hi vaig ser cridava l'atenció que la catalana fos quatre vegades més grossa que l'espanyola, perquè l'estanquera havia de compartir espai amb la mexicana, l'argentina i la xilena. Les interferències polítiques en qüestions lingüístiques són sempre molt majors del que sembla. Resulta molt interessant constatar la distància entre la producció cultural lliure i la legislada per les institucions oficials. Si la primera és una espardenya la segona seria una sabata d'aquelles que oprimeixen el peu. Wikipedia, que és la major espardenyeria del segle XXI, fa un tractament de la diversitat lingüística en un sentit horitzontal que cap poder polític no toleraria. Totes les picabaralles sobre la presumpta discriminació del castellà al sistema educatiu català s'esvaeixen amb les fallides polítiques lingüístiques als sistemes valencià i balear. Els paladins de la llibertat lingüística fan les coses amb una sabata i una espardenya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 23/4/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma