Dogons i masmorres

Els diaris bascos d’aquests dies en van plens, tot i que l'interessat es queixa del poc ressò que ha tingut a Euskadi el seu llibre Un enigma esclarecido: el origen del vasco. El signa Jaime Martín, llicenciat en Filologia Romànica i professor numerari de llengua i literatura a l'Institut Cervantes de Madrid durant quatre dècades. Martín sosté, ni més ni menys, que l'euskera prové del dogon, la llengua africana que encara avui parlen 300.000 persones en una regió muntanyosa al sud-oest de l'alt Níger, entre Mali, Algèria i Mauritània. Aital hipòtesi es desprén de la comparació lexicogràfica de 2.274 veus d'ambdós idiomes. Segons Martín, el 70% d'aquests lemes presenten similituds i d'aquí conclou que la llengua dels bascos prové del país dels dogons. Cinc exemples bastaran: camí en dogon és bede i en euskera bide; calent beri/bero, camp soro/soro, germà sani de/senide i capoll pipilu/pipil. Martín es queixa que les institucions basques no li fan cas. De fet, després d'altres estudis que exploraven la proximitat del basc amb l'amazig el lingüista Koldo Mitxelena va refusar la vinculació de l'euskera amb cap llengua africana. Però l'enigma de l'origen de la llengua basca continua despertant passions entre els Champollions de l'etimologia i tampoc cal veure la hipòtesi de Martín com una atzagaiada. Michel Leiris va suscitar l'interès per la cultura dogon amb els seus estudis antropològics sobre aquest poble africà. Després d'una estada entre 1931 i 1933, Leiris va presentar un meravellós estudi lingüístic que es va publicar l'any 1948: La langue secrète des Dogon de Sanga
 
A la meva biblioteca també hi ha dos volums impagables farien salivar el filòleg Martín. Són 1.111 pàgines editades a l'Abadia de Sant Cugat del Vallès l'any 1960: Vocabulario vasco (ensayo de una interpretación de la lengua vasca) del filòleg català Antoni Griera. Encapçalat per una cita deliciosa -“Qui més hi sàpigui/ que més hi digui”- Griera escriu el significat castellà de milers de paraules basques i hi afegeix un suposat origen llatí (o català) quan en troba algun que encaixa. Sovint treballa d'oïda. “Amaordo: Madrastra. Es la AMMA borda”; “Arrazadura: Pasión. Deriva de abrasadura”. L'homofonia frega el rodolí pueril. D'una fórmula de cortesia -Mantxut- en diu “Es el bon jour”, mentre que fixa l'origen de misantrop -Berrestemio- en el mot castellà “abstemio”. He corregut a buscar-hi els exemples dogons de Martín i hi surten tots. Griera diu que bide (camí en basc) prové del llatí via i que soro (camp en euskera i en dogon) prové de solum (sòl). O sigui, senyor Martín, que potser el basc vingui del dogon, però el dogon prové del llatí (via català, és clar).

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/4/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma