Els noms ocults dels Txarango

Divendres els Txarango van tancar un any triomfal amb un concert inoblidable al Palau de la Música. Recordo l’instant exacte en el qual em van començar a agradar. Recordo el dia, en recordo el moment, recordo la paraula justa que va obrir l’aigua sota els meus peus, mentre escoltava La dansa del vestit i allà on canten “bon dia, llur llum seré” jo vaig entendre que deien “bon dia, Llullu seré”. Recordo que era al cotxe i vaig reiniciar la cançó, tot enyorant l’època de les cintes de cassette que podies rebobinar-les una miqueta. Recordo que vaig tornar-la a escoltar sencera cinc o sis vegades seguides i que al final vaig haver de parar a una àrea de servei per llegir-ne la lletra. Només llavors vaig entendre que hi deien “llur llum”. Llur!! Recordo que em va entusiasmar que uns noies joves, peluts, perforats i animosos clavessin un llur allà al mig i que, a més, hi sonés la mar de bé, i que jo hi sentís el nom de mon fill Llullu i vaig retrocedir a la meva adolescència de lector cronopio de Cortázar per adonar-me que aquella mena de coincidències no només passaven als contes de Julio Cortázar, i que encara hi havia esperança. Recordo que quan vaig saber que un d’ells es deia Alguer vaig pensar que potser un altre es diria Matarranya. O Salses, o Guardamar. Recordo que després del nostre enyorat Llullu amagat a llur-llum vaig descobrir altres personatges fantàstics a les lletres txaranguistes. 
 
Recordo que a Sempre balla m’hi sortia un tal Vila. Jo sentia “les portes enceses d’una ciutat que guarda l’amic Vila amb el record dels anys” i vaig començar a investigar qui cony era l’amic Vila aquest. Recordo que després de buscar i rebuscar entre els mil noms dels agraïments del disc, inclosos els setze cognoms dels vuit Txarangos, vaig llegir-ne la lletra i vaig veure, al·lucinat, que no cantaven l’amic Vila sinó la nit lila. També recordo un tal Claudi. El Claudi que fa parada. Recordo haver pensat: aquests nois dels Txarango són dels que et parlen dels seus amics com si els haguessis de conéixer de tota la vida, que si l’amic Vila, que si el Claudi... Fins que vaig buscar la lletra de la cançó En caravana i vaig descobrir que allà on jo sentia “M’he enrolat al circ i ara vaig en caravana, i a cada poble en Claudi hi fa parada“ en realitat ells cantaven “i a cada poble el clown hi fa parada”. Recordo que em vaig tornar txarangòleg i que un dia em va escriure un lector de La Vanguardia per demanar-me que li expliqués què volia dir “dins del llit fer-te la cullera a mitjanit”, perquè es pensava que això de fer-te la cullera era una postura sexual. I es veu que no.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 29/4/13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma