dimarts, 16 d’abril de 2013

Jacinto Antón, tsugijiri i esquellots

Hi ha termes que susciten el debat de la intraduïbilitat. Ara mateix, escrache n'és un. Un terme del lunfardo argentí que designa la manifestació d'un grup d'activistes que es desplaça al domicili o el lloc de treball d'algú per denunciar-lo. Fins ara, en català s'ha proposat dir-ne encalç, escarni o escratx, però ja veurem evoluciona la tensió entre  l'ús i el desús. En canvi, el mot japonès amb ressons volcànics que presideix aquesta columna no suscitarà cap debat ni serà mai adaptada. Segons assenyala Jacinto Antón al seu impressionant Héroes, aventureros y cobardes (RBA) tsujigiri vol dir “provar una espasa nova en un transeünt fortuït”. La mera existència del terme ja suggereix unes pràctiques terribles basades en l'atzar que fan posar els pèls de punta. Allò que avui en diríem violència indiscriminada. 
 
Antón fa el contrari: aborda fets violents amb un to civilitzat i discrimina amb molt bon criteri la informació que ens vol transmetre entre un gavadal ingent de documentació. El seu llibre és una obra monumental, com si fes dècades que es preparés per editar-la. Recull un munt de textos aparentment dissemblants publicats a El País, però el volum presenta la continuïtat apassionada que només pot sorgir de l'exercici d'una passió continuada. És un llibre, no pas un recull de retalls. És un sol projecte que, per circumstàncies de la vida (laboral), ha estat publicat per entregues durant gairebé trenta anys. Un gran relat que simultaneja amb encert cròniques, reportatges i entrevistes. L'eix vertebrador sempre és l'aventura. Des de l'arqueologia (Antic Egipte, Roma) als principals fets d'armes del segle XX (nazisme, II Guerra Mundial), passant pels grans viatgers  o les rareses més fascinants del regne animal. La curiositat omnímoda d'Antón és el motor d'un periodisme cultural capaç de dedicar a la documentació el temps que d'altres dediquen al croqueteig. Com li hauria agradat a Jacinto Antón conèixer la carpa Juanita que havia ensinistrat mon oncle a Vilanova i la Geltrú! Com li hauria agradat el llibre d'Antón a mon oncle Roig Toqués, el creador del Museu de Curiositats Marineres homònim! 

El terme japonès tsujigiri demostra que les paraules són vehicles de càrrega que traginen històries. En una altra època, als pobles de Catalunya també es practicava una modalitat molt específica d'escrache. Passava quan un vidu es tornava a casar. Com que no solia haver-hi convit per a les segones núpcies, els seus convilatans es congregaven davant del domicili nupcial amb l'ànim de molestar la nova parella tant com podien. S'hi quedaven fent una escandalera de por fins que el vidu no treia el nas, aclaparat per la pressió popular, i els convidava a menjar i beure. D'aquella fórmula de pressió se'n deia fer esquellots. El vidu sabia des del principi com podia aturar la protesta. En canvi ara els increpats no sembla que vulguin ni sàpiguen com fer-ho.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 6/4/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir