Kavadias, la gràcia del mar

Club Editor acaba de publicar, en la seva col·lecció del Club dels Novel·listes, un llibret singular. Es diu Li i altres relats, de l’escriptor grec Nikos Kavadias, i en recomano la lectura i fins i tot la relectura. El volum consta de tres narracions (en total 55 pàgines) i una nota del traductor, Jaume Almirall, sobre l’autor (44 pàgines més). A banda de la narració preciosa que dóna títol al llibre, n’hi ha una altra que és d’una senzillesa perfecta —“De la guerra”— i encara una tercera, molt breu, que es llegeix com una propina: una carta emotiva adreçada a un cavall que ha mort.

És una bestiesa resumir un relat curt, però ni que sigui per enllaminir el lector diré que la narració Li explica la història d’un mariner radiotelegrafista i una nena xinesa de deu anys. La nena viu amb la seva família en una casa flotant i no ha trepitjat mai terra ferma. El vaixell ha atracat en algun lloc a prop del port de Hong Kong i s’hi ha d’estar deu dies. Durant aquest temps, el mariner es posa d’acord amb la nena —que cuida en tot moment del seu germà petit, un nadó— perquè li netegi la cabina i li faci companyia. El relat avança entre els silencis i converses d’ells dos, una descoberta mútua, i està tocat d’una malenconia difusa que no sabem d’on ve (ho sabrem potser al final).

La nota biogràfica de Jaume Almirall no és de farciment, sinó que té la virtut d’ampliar el sentit del llibre i convidar-nos a la relectura. Kavadias (1910-1975) va ser radiotelegrafista de vaixell i no va escriure gaire: aquestes narracions, tres llibres de poemes i una novel·la autobiogràfica. A partir d’aquests textos i les cartes a la família, Almirall reconstrueix la seva vida. Entenem aleshores que l’escriptura de Kavadias era com una prolongació de la seva existència nòmada. Es retratava a si mateix amb una lucidesa terrible: parlava del mar, la vida solitària, els ports, els bordells, les dones, però també de l’enyor, la llunyania, la necessitat de no estar mai quiet... En una carta que va enviar a la seva germana, per exemple, escrivia: “D’aquí a vint dies seré amb vosaltres. Potser no tornaré a viatjar. Però creu-me que el mal du départ m’aclapara ¡ara més que mai!”. A l’última línia del conte Li, llegim que el va acabar descriure el “25.12.1968”. ¿Qui escriu una història així el dia de Nadal? Algú que té 58 anys i necessita recordar, algú que conjura la soledat vivint en el record. D’aquí ve potser la melancolia difusa d’un relat perfecte.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 dabril del 2013.


Comentaris

  1. Certament, fas venir unes ganes irresistibles de llegir-lo!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma