L'escarnidor del frac

El que més em crida l'atenció de l'enèsima irrupció del nazisme en les declaracions públiques d'un polític és el preàmbul. Que Cospedal titlli de “nazismo puro” la pràctica de l'escrache demostra el seu nivell intel·lectual, però la frase anterior a la seva atzagaiada en demostra el moral: “ya sé que me lo van a criticar, pero...” Aquest avís és un preàmbul adversatiu que demostra la premeditació i el càlcul que acompanyen certes declaracions altisonants de polítics i tertulians. En posar la bena verbal abans de la ferida Cospedal vol fer notar que està a punt d'oferir-nos una opinió d'aquelles tan i tan sinceres que fins i tot poden perjudicar-la. La pausa dramàtica després del però, com si es debatés entre mossegar-se la llengua per prudència o deixar-se anar perquè ja no pot callar més, subratlla la seva estultícia. Envoltada de rostres entregats a la causa que els alimenta, Cospedal es victimitza preventivament, fa cara de contrició a l'avançada i aleshores ja se sent legitimada per escopir l'enèsima bestiesa sobre el nazisme. L'obsessió de certs polítics espanyols per acusar la gent que no pensem com ells de nazi o proetarra ja comença a ser patològica. I una llauna. Cada vegada que un orador ens adverteix que serà breu abans de començar el seu parlament tenim la certesa que ens caurà un discurs plumbi de durada castrista. Cada cop que un orador avisa que dirà una cosa entre cometes podem posar-nos a tremolar. Sobretot si ho acompanya amb aquell gest tan repulsiu d'aixecar els dos braços amb un posat mig de banderiller mig de director d'orquestra. Cada cop que algú ens adverteix que pensa dir una cosa políticament incorrecte més val que ens posem a córrer. El pla B seria dissimular i mirar el Twitter. 
 
Les fórmules preventives són supèrflues, hipòcrites i detestables, però el pitjor és el fons del discurs que pretén criminalitzar les veritables víctimes en nom dels botxins. Cospedal i els seus van intervenir en l'última campanya electoral catalana amb accions i declaracions d'una virulència molt superior a la que es pot associar als practicants de l'escrache. Cospedal va escarnir persones amb noms i cognoms assenyalant Berna, que és una capital europea que rima amb caverna, i ara continua usant el tombatruites per capgirar les situacions segons la seva conveniència. Més enllà d'un possible ús de la violència, que no s'ha donat i sempre resultaria intolerable, les pràctiques que han provocat aquesta nova irrupció del nazisme al debat públic són equiparables a les activitats d'empreses de cobrament de morosos tan pintoresques com El Cobrador del Frac, la Pantera Rosa o el Payaso Cobrador.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 16-4-13

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma