Lluny de la metròpoli

Cal suposar que avui molts padrins es desplacen al domicili dels seus fillols per lliurar-los la mona i cruspir-se-la en companyia de la resta de la família. Aquests desplaçaments són una modalitat estacional de turisme interior que redistribueix la població catalana durant unes hores. Molta gent de pagès dina avui a ciutat i viceversa. De ciutats a Catalunya n'hi ha moltes, però les dimensions de l'àrea metropolitana de Barcelona descompensen el conjunt. Això fa que alguns barcelonins es passegin pel país com qui travessa l'Eixample en Barnamòbil saludant a tort i a dret les masses enfervorides de catalans no capitalins. D'aquestes passejades multitudinàries brolla, espontàniament, un corrent de simpatia que desemboca en apel·latius tan afectuosos com ara pixapins o camacos. Succeeix a tots els països. Els urbanites de la capital són acollits amb mostres d'estimació verbal per part dels seus paisans. Al Principat de Catalunya, els barcelonins en som els principals destinataris. Potser sí que és un tractament indiscriminat però no veig per què ens n'hauríem de queixar. Només perquè no formem part de la majoria de conciutadans catalanoparlants que exclamen "que maco!" amb accent xava just en baixar del cotxe a la recerca de la soca de pi contra la qual miccionar?
 
Si no us sentiu al·ludits per la via urinària, hi ha altres apel·latius que potser us faran el pes. A Aiguafreda, per exemple, els locals anomenen esquenafreds els estiuejants barcelonins perquè de nit, quan refresca una mica, de seguida corren a buscar un jerseiet i se'l pengen a les espatlles com si fos un xal. A Castellterçol, en canvi, es fixen en les extremitats inferiors dels barcelonins (i nines) i ens anomenen camalluents. Es veu que vam ser els primers de lluir cuixa passejant pel poble en calça curta, amb les cames ben untades de Nivea per guanyar color. A Mataró em van dir que els barcelonins també rebíem dos apel·latius ben afectuosos: escuracassoles i cagasucs (m'imagino que per aquest ordre). L'última floreta que he recollit me la van dir a Vic fa un parell de setmanes. Allà ens coneixen com els mastegarocs, perquè quan diem que venim de Bar-Sa-Lo-Na ho fem com qui mastega les síl·labes amb les galtes ben inflades. Estic convençut que els barcelonins ens mereixem tot aquest reguitzell d'epítets tan bellament compostos. Per això mateix m'agradaria fer un obsequi als seus artífexs: aquell preciós conte de Quim Monzó intitulat "Literatura rural", protagonitzat per un nen camalluent que estiueja en un poblet i que un dia escolta amb gran interès les paraules ignotes que li adreça un nen local des del fons del pou al qual ha caigut...

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 1/4/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma