Música i pell de gallina

Tinc ganes de llegir How music works (Com funciona la música), l’assaig que fa uns mesos va publicar David Byrne sobre tot allò que ens influeix quan escoltem música. Al Prefaci (de franc a Amazon) hi explica que no vol parlar d’estils i gèneres, ni de la seva música, ni d’aspectes ideològics. Més aviat, diu, s’ha fixat en “les pautes segons les quals la música es compon, grava, distribueix i es rep”. És un enfocament atractiu, però espero que també hi parli de la força de la memòria. Sovint, quan escolto una cançó que m’agrada, encara que sigui el primer cop, m’adono que el plaer del moment és inseparable dels records que hi van associats, fins i tot d’una manera inconscient. Aquests dies, per exemple, he viscut dos calfreds musicals en què la memòria hi feia la rateta... 

El primer es va produir al metro a París. Una dona va entrar al vagó i es va posar a cantar a pèl Quand on n’a que l’amour, de Jacques Brel. La va entonar sense emoció aparent, evitant el crescendo dramàtic, però de mica en mica la seva veu fonda va omplir el vagó i tothom la va escoltar amb atenció. Al final va recollir una pila de monedes i va sortir. Feia més de 20 anys que no sentia la cançó de Brel, però de seguida em van tornar els dies en què escoltar cantants francesos era una manera de viatjar a París.

El segon cas de pell de gallina és com el revers de l’altre. Escoltava a Spotify, per primer cop, una antologia de nous grups de Glasgow i vaig topar amb una banda que es diu Post. Cantaven una cançó que du per títol Monument to a lost cause (part one) i de sobte em va semblar que la coneixia de tota la vida. M’eren nous i alhora familiars. De seguida vaig comprar-ne el disc, Cavalcade, i el joc de guitarres i la veu una mica arrossegada del cantant em van fer entendre què escoltava. Vet aquí una nova baula en la cadena de records que dins el meu cap uneix cantants i grups gloriosos com el primer Elvis Costello, Orange Juice (i després Edwyn Collins tot sol), Felt, Lloyd Cole i fins arribar a Franz Ferdinand. El futur està contingut en el passat, va escriure un poeta que no era de Glasgow.


Jordi Puntí, El Periódico, 30 de març del 2013.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma