Nani Guiu i la diversitat

Diverses gestes esportives competien, als diaris catalans del diumenge, per treure el nas rere l’omnipresència del Barça de futbol. L'empat a San Mamés s'emportava gairebé tot l'espai, amb la cirereta esperançadora de l'esplèndid gol de Messi, però uns quants graons per sota bullien diverses notícies poliesportives remarcables. D'una banda els nois de Xavi Pascual II (no els del bàsquet, sinó els que poden córrer amb la pilota sense botar-la) reivindicaven l'handbol amb una remuntada vertiginosa sobre l'Atlético de Madrid que també els col·loca a la Final Four. Però, encara per darrere de l'handbol, hi havia una altra gesta que tot just treia el cap des d'Hongria: les noies del Club Natació Sabadell Astralpool havien guanyat la Champions de waterpolo per segona vegada en tres anys. Si parlem de graons, l'escala per la qual han hagut de pujar aquestes noies és molt alta. Ve de sota l'aigua. D'entrada, perquè el waterpolo és un d'aquells esports que sembla que només existeixin als Jocs Olímpics; després perquè és un equip femení; i finalment perquè no són la secció de cap club més potent, com ho podria ser el Barça. De resultes d'aquesta triple circumstància, la final de la Champions que van guanyar al Kinef Kirish rus per 11-9 no es podia seguir per cap televisió, ni tan sols a través de la xarxa en streaming. L'única possibilitat de tenir-ne notícia en directe era seguir una crònica del minut a minut al web de la Final Four habilitat per la federació hongaresa de waterpolo. 

Les pesquisses per arribar a tenir una informació tan puntual sobre la final d'Hongria les dec a Kiko Pedret, un dels membres més actius de la promoció 1981 dels Salesians d'Horta. Des que l'efecte Facebook ens va tornar a connectar, tots seguim amb fervor l'equip que entrena el nostre ex company de classe Nani Guiu, envejosos com estem de veure'l sempre encerclat de jovenetes en vestit de bany. Guiu és l'artífex d'aquest equip tan talentós que, en sis temporades, ha aconseguit quatre lligues (ara lluita per la cinquena), sis copes, dues Champions i ser el nucli dur de la selecció de Miki Oca que va aconseguir la plata olímpica. Guiu té cinquanta anys, com pertoca als de quinta del 63, i ha demostrat saber com tractar les seves ondines per extreure'n el màxim rendiment sense haver de recórrer als mètodes, tan expeditius com discutibles, d'una Tarrés o un Jané. Els que vam compartir amb el Nani els estudis de primària i secundària recordem la seva discreció i elegància a l'hora de gestionar la inqüestionable superioritat física que li donaven les hores d'entrenament a la piscina. De la seva serenitat tots n'hauríem d'aprendre. Keep calm and win. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. 30/4/2013

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma