dilluns, 29 d’abril de 2013

Parole, Parole, Parole


Parole.
El dimarts dia 12 passat, al Congrés, Joan Tardà –havent explicat que si ara qualsevol nen en qualsevol aula catalana pot obligar el professor a parlar en castellà, doncs, ell, diputat adult, deu tenir el dret de parlar en català a la cambra baixa– va encetar un homenatge a Guillem Agulló, el jove valencià assassinat fa 20 vint anys per un neofeixista mai prou castigat. Tardà va aconseguir dir exactament quatre paraules en català abans que li tanquessin el micròfon. Al segon intent, en va poder amollar vuit i al tercer, sis; finalment, se li va permetre enunciar uns últims nou mots en llemosí abans que la paraula li fos retirada definitivament, a causa d'un reglament que el president del Congrés va acabar localitzant, no sense dificultats, en un llibre en format paper (!).
Parole.
Tot seguit es van expulsar dos diputats més d'ERC –també per parlar el segon idioma de l'Estat espanyol al parlament d'aquest– però és la intervenció de Tardà que no em puc treure del cap: l'estol de diputats conservadors que cridaven, fastiguejats, que el fotessin fora de la Cambra i la partença forçada del diputat cornellanenc, talment un alumne castigat, gràcies a una tossuderia lingüística que el mateix Agulló hauria apreciat.
Parole.
Als legalistes empedreïts els ha faltat temps per justificar aquesta mostra de no-tolerància a la seu principal de la democràcia constitucionalista de la qual el govern espanyol es vanta tant, tot dient que Tardà va desafiar el reglament i que el reglament és el reglament. Doncs al recull remarcable d'articles que Josep Maria Espinàs acaba de treure –ja en parlarem– es parla d'un altre reglament constitucional, aquest del 1842, que autoritzava l'afaitament obligatori de qualsevol persona no militar que portava bigoti, sent el bigoti, aleshores, un privilegi exclusivament castrense. Als ciutadans que arrossegaven cap a la comissaria per treure'ls la decoració facial, els legalistes els devien sortir amb la mateixa cantarella: 'Si el reglament ho diu...'. En veure com el Tardà marxava (amb el bigoti intacte, això sí) em vaig adonar que no sentia tanta llàstima per ell com per l'estat en vies de falliment que havia fet possible aquell moment entre absurd i trist. Parafrasejant (i extrapolant) Eliot: “Així és com l'estat s'acaba, no amb unbang sinó un gemec: ‹el reglament, el reglament...›”

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/04/2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir