Rentar el vestit

 Començo a llegir Un cel de plom (Amsterdam Llibres) i al cap de poques pàgines la història se m’emporta. Carme Martí ha novel·lat les vivències terribles de Neus Català al camp de concentració de Ravensbrück i també les de després, un cop alliberada. Les llegeixo i sé que l’autora es refia de la ficció per presentar-nos la memòria d’una supervivent, però mai no oblido que és un testimoni real. Potser la raó és que està escrit en primera persona i és la mateixa Neus Català qui ens parla. Com que els últims anys l’hem sentit i vist en diverses entrevistes, se’ns imposa la seva veu segura, aquell capteniment decidit tot i els 97 anys.

A vegades, quan algú vol elogiar un reportatge periodístic o unes memòries, diu que “es llegeix com una novel·la”. En aquest cas passa al contrari. La naturalesa dels fets actua com a escut. Podem titllar-la d’història trepidant, si volem, i no ens ha de fer la impressió que banalitzem res. Perquè en el fons, tot i ser una novel·la, Un cel de plom té un nervi semblant al de relats autobiogràfics com La estepa infinita, d’Esther Hautzig; Medallones, de Zofia Nalkowska, o Contra toda esperanza, de Nadiezhda Mandelstam —textos escrits per dones que recorden la seva reclusió en un camp de concentració, al gulag, sota un règim totalitari.

Es parla sovint de la necessitat d’aquesta mena de llibres. L’obligació de recordar, es diu, perquè l’oblit porta a la indiferència i després al silenci, que és l’avantsala de la negació. En aquell monument que és Si això és un home, Primo Levi explica que ell i els altres presoners tenien un somni recurrent i terrible: tornaven a casa, explicaven el que els havia passat i la gent els mirava amb desinterès, com si no hi fossin. A Un cel de plom hi ha una escena que sembla lluitar precisament contra aquesta sensació d
invisibilitat: un matí, quan ja torna a ser lliure i viu amb la família, Neus Català decideix rentar el seu vestit de deportada. Quan ho veu la seva cunyada, li diu que és ben boja. Com a resposta ella només comenta que li feia angúnia, tan brut. Vet aquí una de les raons d’aquest llibre: escriure com qui renta aquell vestit, per recordar.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 d’abril del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma