dissabte, 27 d’abril de 2013

Sant Jordi: el dia de la marmota

Des que, ara fa vint-i-cinc anys, vaig publicar el primer llibre cada cop que surto de casa per sant Jordi penso el mateix: algú hauria de novel·lar el dia del llibre. De novel·les més o menys situades en el món llibresc n'hi ha moltes en totes les cultures. Entre nosaltres, la fèrtil llegenda del llibreter assassí a la Barcelona del segle XIX va donar  pas en el segle XX a novel·les més o menys satíriques com les que Xavier Moret (L'impostor sentimental) o Manuel Vázquez Montalbán (El premio) van dedicar a les diverses fires de vanitats en les quals es sustenta el gremi. La diada de Sant Jordi, però, encara està narrativament poc explotada. I això que ofereix unes prestacions tan extraordinàries per a l'exercici de la ficció com el carnaval de Rio o la marató de Chicago. Les aglomeracions generalitzades pels centres de les nostres ciutats prenen un caire molt selectiu a les zones de signatures. Hi ha autors que tenen unes cues de por i d'altres que giren cua enfurismats quan veuen que no se'ls acosta ningú. La convenció és molt fràgil. Aquell ésser ignot anomenat lector s'ha de fer corpori en la figura d'un comprador que, a més, vulgui demanar una dedicatòria autògrafa (i cada cop més, una foto) al seu admirat autor. De la seva mera presència depén la nostra sensació d'èxit o fracàs, sobretot en comparació amb el nombre de compradors que s'acostin simultàniament als autors que l'atzar ens hagi col·locat a banda i banda. El ritme ideal de signatures seria un degoteig constant d'interessats que poguessin conversar una estoneta amb l’escriptor, però sovint es donen casos de cues desmesurades davant d'un sol autor que provoquen la hiperactivitat de l'escollit i la desolació creixent dels seus companys de parada. Aquest seria un moment ideal per situar un crim espantós a la novel·la mai no escrita de Sant Jordi: l'autor d'èxit cau fulminat per causes desconegudes i els de la cua, en veure que ja no els podrà signar cap exemplar, decideixen comprar el llibre de l'autor del costat. Qui no els firmaria?
En aquests vint-i-cinc anys de sortir al carrer gairebé cada Sant Jordi recordo haver entomat estoicament cues provocades per l'èxit de gent tan diversa com mossèn Ballarín (Santa Maria, pa de cada dia), Albert Om (El nom del porc), Toni Soler (Història de Catalunya, modèstia a part), Maruja Torres (Mientras vivimos) o Leopoldo Abadía (La crisis ninja). Són moments que no s'obliden i que, a més, ajuden a conformar el caràcter. Recordo haver presenciat atacs de banyes memorables i també haver mantingut, mentre vigilava de reüll per si venia algú a demanar-me que li signés un llibre, converses interessantíssimes amb autors a qui abans no coneixia personalment: Enrique de Hériz, Ignacio Martínez de Pisón, Paul Preston, Maria Lapiedra... També recordo, aquesta vegada amb joia, haver provocat davant meu alguna cua més d'una vegada, com ahir mateix, i com llavors les mirades dels companys de parada que no signen semblen de filferro. La novel·la negra de Sant Jordi podria explotar moltes de les turbulències que ara viu el món editorial per culpa de la pràctica desaparició de la classe mitjana (tant d'autors com d'editors), però primer haurà de trobar algú que l'escrigui.

La veritat és que jo preferiria escriure una mena de Je me souviens santjordienc per verbalitzar records.  Me'n recordo, encara, d'aquella tovallola de mans amb l'anagrama de l'hotel Ritz que vam robar amb l'amic manacorí Jaume Capó en el nostre primer sant Jordi com a autors, l'any 1987, quan la diada encara acabava amb una manifestació dissolta per la policia espanyola. Recordo el Sant Jordi que em vaig passar a la Rambla venent exemplars de la revista ...més de mots encreuats i altres jocs de graella. Recordo en Tísner i en Ramon Barnils. Recordo que els primers anys l'última signatura sempre era a la llibreria Ona de la Gran Via, potser perquè el president Pujol hi feia cap. Recordo que no hi havia (gaire) alcohol a la nevereta del pis de baix i per això alguns anàvem al bar del costat a comprar whiskis triples i els introduíem al soterrani de l'Ona de dos en dos. Recordo que la Pilar Rahola, en el seu paper d'editora del meu primer llibre, me'n va fer dedicar un exemplar a la senyora Marta Ferrusola, i també recordo què l'hi vaig posar: “A la primera dama d'un país que encara no sap si juga amb blanques o amb negres”. Recordo amb un calfred la història que l'any 2000 em va explicar la llavors nova parella d'un amic meu sobre una dedicatòria que jo havia expedit al seu nom en el sant Jordi de 1990, a petició de son pare. Es veu que pretenia regalar-li la meva novel·la pel seu divuitè aniversari, però mai no li va arribar a donar en mà perquè va morir abans en accident de trànsit. Aquella dedicatòria, de sobte, va quedar tenyida amb el dolorós color de les últimes voluntats. Recordo que el sant Jordi de 1999 vaig dedicar un llibre a un home cec que va venir amb la seva lectora particular i com després ningú no em creia. Recordo haver sortit ahir de casa molt d'hora i haver pensat que algú hauria de novel·lar el dia de Sant Jordi, però que jo no ho faré.

Màrius Serra. La Vanguardia. Vivir. 24/4/13

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir